PalmaNingú que assistís al concert que dia 23 de maig de 2019 oferí a l’Auditòrium de Ciutat l’Orquestra Simfònica Illes Balears oblidarà la veu de la soprano noruega que havia vingut a substituir la nord-americana Lise Lindstrom. El nom de Lise Davidsen començava a sonar de valent, en fulgurant ascensió, mentre anava bocabadant a tothom, sense excepció. Fins i tot als responsables de l’oracle wagnerià, on aquest mateix any, dos mesos després, debutà amb el paper d’Elisabeth de Tannhäuser amb un èxit fora mida. A partir d’aquí, la possibilitat d’un retorn no era ni tan sols remota. Un altre cop les prediccions que no pocs endevins havíem fet es varen esmicolar quan el Festival Cap Rocat va anunciar que tindríem la possibilitat de tornar a gaudir de l’incommensurable talent de Lise Davidsen, a més en el seu debut a Espanya com a Floria Tosca. Tan sols aquesta circumstància convertia la versió semiescenificada de l’òpera de Puccini en un esdeveniment del màxim de quirats possibles.
Des de la seva entrada en escena, “Mario, Mario, Mario!”, fins a “O Scarpia, Avanti Dio” amb què conclou la representació exhibí totes i cadascuna de les seves infinites i estratosfèriques possibilitats. Volum, fiato, projecció, timbre, densitat, consistència, coloratura dramàtica… varen fer acte de presència en totes i cadascuna de les seves intervencions, especialment i com no pot ser d’altra manera en la mítica Vissi d’arte, que, naturalment, tampoc mai no oblidarem. Però la Davidsen no venia tota sola, sinó molt ben acompanyada. Ni més ni manco que amb un Scarpia poderós i prodigiós com és el que ens va regalar Ludovic Tézier, que fins i tot ens va fer oblidar les múltiples i extraordinàries referències que tenim del malvat per antonomàsia, amb permís del verdià Iago. Dramàticament incommensurable, vocalment impecable. Cada gest, cada petit silenci que incorporava al personatge l’enriquia, el definia a la perfecció i el convertia en aquest ésser maligne que tants cops ens ha captivat. Tézier fou un Scarpia superb. Una altra bona raó per magnificar l’espectacle. Quedava un darrer angle per completar la història, Mario Cavaradossi, al qual interpretava un altre dels elegits que habiten a l’Olimp de l’òpera, Freddie De Tommaso. Un personatge amb una mica menys de pes específic, però que d’alguna manera ha de cantar les dues peces més emblemàtiques, com són la romança Recondita armonia i l'ària E lucevan le stelle. La primera, que sempre és com un entrebanc pel tenor, com una prova de foc del compositor, provocà un petit decalatge amb l’orquestra, dirigida per Pablo Mielgo, que en conjunt hi va posar tot el seu bagatge enfront del que ostentaven els que tenien al davant. No era senzilla la conjunció i per moltes raons, tot i que el resultat global va ser més que satisfactori. I el que ho fou del tot, va ser la intervenció de Tomeu Bibiloni, valor segur, com a Sagrestano, o la de Sebastià Serra interpretant Angelotti. Impecables. De la mateixa manera que va complir la seva comesa el cor Cap Rocat, dirigit per Joan Company. Tot plegat una Tosca que segurament no havíem ni tan sols pogut somniar.
