Daniil, Daniel i Mahler

PalmaTret de sortida a la 65a edició del Festival de Pollença amb el Claustre de Sant Domingo ple de gom a gom i alguna cadira més. Els responsables d’aquesta situació venien amb nom i llinatges de contrastat prestigi, Daniel Harding dirigint la Mahler Chamber Orchestra i Daniil Trifonov al piano. Però per contrastos els que ens oferiren en la primera peça del programa, el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en re menor op. 15. Un monumental i acurat combat musical entre el solista i la formació d’una subtilesa majúscula i una lectura pudorosa, com volent transmetre amb absoluta fidelitat tot el que passava pel cap i el cor del compositor. No va ser espectacular, per la senzilla raó que no era aquest el propòsit ni la intenció de l’autor –va estar cinc anys per acabar-la–, però hi va haver la continguda tensió per fer arribar tot un seguit de subtils sensacions que el piano de Trifonov va destil·lar amb tan profund i gegantesc Maestoso. Un primer movimentque inicia l’orquestra amb noranta enèrgics compassos, fins a la solemne entrada del solista. Comunió permanent, immarcescible, entre els protagonistes d’un concert més simfònic que una altra cosa, però que d’alguna manera beu de les fonts de la música cambrística i amb una durada que supera la de l’Emperador de Beethoven. Exemplar fou la concertació entre Trifonov i els Harding, que assolí el cim a l’emocionant i trasbalsador Adagio que tant va agradar a qui anava dirigit, Clara Schumann. Un introspectiu Trifonov va fer gala d’una sensibilitat majúscula, acurada, on cada pulsació, cada frase, cada silenci, obrien tot un ventall d’emocions i nombroses lectures. Tampoc el tercer moviment, Allegro non troppo, va augmentar la dosi de vehemència, i el Rondó va sonar amb un to més assossegat que de costum. És una elecció que d’alguna manera donava encara més solidesa al conjunt. Estrany el bis, luctuós, tètric, pot ser una mica massa per a una nit d’estiu. To Thee we sing, de Pàvel Txesnokov.

Antonín Dvořák i la seva Simfonia núm. 8 en sol major op. 88 ocuparen la segona part del concert inaugural on l’elegància i profunditat de Daniel Harding varen fer sorgir de la seva orquestra tot un assortiment de delicades combinacions entre els diferents instruments. Transparent, cristal·lina, neta. Així va sonar la interpretació de tan bucòlica composició. Bucòlica però al mateix temps sense perdre aquest rerefons meditatiu i transcendent, que coexisteixen amb absoluta naturalitat. Com una declaració de principis, tota una demostració que el nom de la formació, tot i que ahir eren prop de cinquanta mestres, no és casual, sinó fruit d’una concepció expressa, d’un tarannà sòlid, que fa que soni diferent, pulcre. Excel·lent.