Pere Estelrich i Massutí: “Damunt un escenari, és impossible morir millor que Isolda”

PalmaEl 3 de juny i en el marc de la Fira del Llibre de Palma, a la plaça d’Espanya, Pere Estelrich i Massutí presentarà el seu recull d’articles amb un denominador comú i un títol prou eloqüent: Cròniques Wagnerianes, editat per Edicions Documenta Balear dins la col·lecció Menjavents. Estelrich no necessita introducció. És conegut per mèrits propis. Matemàtic, escriu, divulga i escampa sapiència pertot arreu: als diaris, a la ràdio o sigui on sigui que requereixin els seus coneixements. Escriu com parla, clar i entretingut, com només ho pot fer qui collporta un bagatge de molts anys i no poca feina, feta amb passió, la que indiscutiblement transmeten les seves paraules.

Són deu articles, on conta les seves anades i vingudes a Bayreuth, la pàtria musical de Richard Wagner, el protagonista. Va acompanyat d’un pròleg magistral de Joan Roca i Avellà que fa gola de tot el que vindrà a continuació. Un Preludi amb el qual obre la porta de pinta en ample a aquest món tan fastuós i inabastable com és el gesamtkunstwerk de l’incomparable Richard Wagner, tot i que el llibre tanca amb una postil·la que l’autor dedica a Johann Sebastian Bach, el seu altre tòtem musical. Res no és casualitat. Conta Estelrich que el seu pare tenia dos discs de pasta, un era Tannhäuser i l’altre, la Missa en si menor, de Wagner i Bach, respectivament. Cada diumenge, en aquell pick-up dels anys cinquanta, els anava alternant. Ho resumeix: “Per tant, no puc ser altra cosa que bachnerià”.

Intensitat i dèria

Comença la conversa amb una declaració de principis. I a partir d’aquí, no atura: “Wagner, com més l’escolt, més wagnerià em torn. Wagner em sedueix, fins al punt que he anat a Bayreuth un grapat de vegades i mentre pugui mai no deixaré de tornar-hi. Em moc per Wagner i segurament per cap altre compositor concret ho faria, almanco amb aquesta intensitat i dèria. Una dèria que ha anat creixent amb el temps. És una cosa que sent, que ho not, dia a dia. Aquesta és una circumstància que no és excloent. L’amor wagnerià no ho lleva d’un altre compositor. Continu essent verdià, beethovenià, mozartià. Es podria comparar amb l’amor. No perquè estimis el teu pare deixes d’estimar la teva mare”.

“Fa molt de temps em vaig declarar parsifalià. En aquell moment era així. Té una explicació. El temps que vaig estudiar a Barcelona vaig veure Parsifal, com a mínim, tres vegades, en diferents temporades i versions. També el primer cop que vaig anar a Bayreuth vaig veure Parsifal, però a poc a poc he anat ampliant aquest horitzó. Vas escoltant més i més Wagner, i amb cada una de les audicions t’adones de la seva grandesa, de la mateixa manera que, de mica en mica, vas trobant altres moments tant o més antològics, que abans no havies advertit. Per exemple, el primer acte de La valquíria és un dels primers actes més grans que s’han escrit mai. I només són tres personatges. I els vint minuts finals de Wotan. Aquest monòleg és brutal. Un amic em va dir un dia que era impossible morir millor que Isolda. I és així, ni Lucia Lammermoor, ni Tosca ni tantes altres s’hi poden comparar. Damunt un escenari és impossible morir millor. Ara la que m’està costant una mica és el Götterdämmerung, però només és una qüestió de temps. De totes maneres, quedi clar que mai no he deixat d’estimar Parsifal. Va ser el meu primer Wagner que vaig veure representat, al Liceu”.

I continua les confessions en primera persona: “La meva afició per l’òpera comença per la sarsuela. El meu pare ens va acompanyar, a mi i al meu padrí Tomeu, al Principal, a veure Los gavilanes. A partir d’aquí, tot i que jo era un nin de deu o dotze anys, vaig començar a entendre que la música simfònica era una cosa i la música escènica, una altra. Però sens dubte el que més ha marcat aquesta afició va ser la meva estada a Barcelona, mentre estudiava Matemàtiques. Estic segur que si no hagués passat aquests cinc anys a Barcelona, la meva vida seria diferent, de la mateixa manera que la meva afició a la música tampoc no tindria res a veure. Tot i això, del meu pare, que va ser fundador del cor de Felanitx i tocava l’orgue, en vaig heretar dues coses de quan ell va treballar una temporada a Sabadell. Es va subscriure a La Vanguardia i anava sempre que podia al Palau de la Música i al Liceu. Una herència que he seguit fil per randa, tant la subscripció, ara ja digital, com l’atracció, debilitat i curiositat, tant se val el que li vulguis dir, per la música”.

Pere Estelrich, en tot cas, no defuig l’opinió sobre l’actualitat musical: “Pel que fa al que podem veure d’òpera a Mallorca, val a dir que fa pocs dies gaudírem a Inca d’un Così fan tutte, de quilòmetre zero, més que digne. El que demostra que tenim un floriment de veus molt a tenir en compte. Si parlam del teatre Principal de Palma i la seva Temporada d’Òpera, cal dir que fa una programació que desperta molta afició, i això és tan meritori com significatiu. És cert que, per una altra banda, els espectadors de la Simfònica no són joves, però pens que en algun moment aquesta inèrcia pot canviar. Fins i tot pens que, per ventura, Rosalía pot dur gent jove a la música clàssica. En qualsevol moment pot germinar una llavor que desperti la curiositat de les noves generacions. No som pessimista. Es poden fer coses. Encara record un programa de George Gershwin, que va fer que l’Auditòrium s’omplís de gom a gom i amb gent jove. Per ventura hi falta més difusió. Allò que ‘el bon vi no necessita ram’ crec que avui no és així”.

Oferta variada i nombrosa

“El que és cert és que a Mallorca tenim una oferta variada, nombrosa i d’una qualitat indiscutible. Són molts els dies que no és fàcil decidir on anar. Aquí hi ha hagut dos moments que marquen un abans i un després, com són la creació de la Simfònica i la del Conservatori Superior. Han estat dos revulsius indiscutibles. Els músics de la Simfònica han dirigit bandes, han donat classes al Conservatori, han creat quartets. El bagatge és immens, tot i que en aquells moments de la gestació hi havia molta gent en contra, que deia que amb aquests doblers es podia dur tres vegades la Filharmònica de Berlín. En fi, una ‘anècdota’ que no cal ni comentar. Tampoc podem oblidar el rol del Festival de Pollença. És una meravella. Sens dubte la programació actual de Pollença es pot veure a qualsevol dels grans i més importants festivals europeus. Sense exagerar ni tenir por d’equivocar-nos, es pot dir que el seu nivell és comparable al de Salzburg, amb l’única diferència del nombre de concerts”.

Com a colofó de la conversa, Estelrich l’arrodoneix amb una sentència: “Wagner és Wagner, però pot ser que si hagués de triar només una òpera, i que quedi clar que només és una hipòtesi impossible, triaria Il trovatore, o Don Giovanni, i a tot estirar al sarró també hi entraria Madama Butterfly”. Són paraules d’un melòman, savi, eclèctic i wagnerià, segurament per aquest ordre.u