La cultura ens fa veure les coses diferent
A l’art mai no li agrairem prou la seva capacitat per fer-nos veure les coses d’una manera diferent i que ens fem preguntes. El fotògraf Toni Amengual, d’un fet tan comú com són els mítings dels partits polítics, el públic que hi assisteix i les actituds que adopta n’ha fet una obra que transcendeix, i molt, el format de llibre que té. Es diu Devotos (doble lectura) i és un desplegable també de contemplació per doble banda, donat que, per una cara, retrata els seguidors de les campanyes del PP i, per l’altra, els del PSIB-PSOE, sense moure’s de Mallorca. La del fotògraf és una d’aquestes mirades que, de tan i tan realista, converteix les persones en una mena d’actors d’un repartiment que estaria entre La grande bouffe i l’ Amarcord amb tot l’univers fellinià.
Les lectures i els interrogants són molts i tan diversos com persones que el contemplin. ¿El bipartidisme PP-PSOE és ja una cosa caduca o aquesta trobada a un mateix projecte pot arribar a ser premonitòria d’un futur gairebé immediat? Les semblances entre els uns i els altres a les fotografies, Són dues cares de a mateixa moneda? Pràcticament no hi ha joves, tothom és de madur a molt madur (clar, Toni Amengual enfoca cap al públic i, als pocs joves els partits els posen a l’escenari darrera el líder, perquè no sembli que allò es mor). Quant de temps els queda als mítings? Són les més velles formes de fer política? Hi ha esperança i il·lusió en cap dels rostres retratats? Quants d’aquests seguidors no fan part de clubs de gent gran que es mouen per un pícnic? I això que no ha publicat les imatges dels dinarots dels partits, que això ja hauria estat obscè.
Devotos és un llibre que no us hauríeu de perdre. Només es pot aconseguir a la web del fotògraf per aquestes dificultats que tenen les coses especials de trobar canals de distribució. I us assegur que és un objecte únic i, segurament, irrepetible. No us l’hauríeu de perdre, a no ser que sigueu habituals dels mítings dels populars o dels socialistes a Mallorca, perquè si és així us assegur que no us agradarà reconèixer-vos.
Enfilar tomàtigues i cultura
El discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Cesc Mulet, el passat dilluns, va ser també una d’aquestes obres úniques que honoren i enriqueixen la institució que l’ha elegit com a membre. El director i productor audiovisual, cofundador i ànim de La Perifèrica, va començar dient que mai no s’imaginava trobar-se en aquest escenari acadèmic “enfilant paraules, com qui enfila tomàtigues de ramellet”. Més que no enfilar paraules, Cesc Mulet va enfilar cultura i va fer un ramellet ben formós en què reuní Ramon Llull, Adan Diehl, l’Arxiduc, Toni Catany, Gaudí, Joan Miró, Frai Juníper Serra, José Carlos Llop, Mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll, Jean Schalekamp, Le Corbusier, Cittadini, Costa i Llobera i, amb tots ells i més, ens va convidar a ballar “perquè plogui cultura”. “Us convit a ballar amb mi La dansa de la pluja ” (títol del discurs). Ja se sap que qui balla bé, també fa bé altres coses”.
Autogestió?
No entenc que l’Associació d’Artistes Visuals de les Illes Balears (AAVIB) reclami l’autogestió del CAC Ses Voltes i, si ho entenc, no ho puc compartir. Un centre de creació artística, per molt que consensuï amb els artistes el seu funcionament, necessita gestors experts en la matèria. Els artistes s’han de dedicar a la seva obra, no a gestionar. Igual que els gestors no han de voler suplantar la feina dels artistes. He estat a edificis autogestionats per artistes a Berlín i a d’altres ciutats, i solen ser espais per a la creació en els primers estadis de la trajectòria artística, espais degradats en els quals l’estat de l’edifici no perd res si empitjora. Aquí hi pot haver altres llocs adients per a l’autogestió. Ses Voltes, no.
Recomanació
Divendres que ve arriba l’obra de Masao Yamamoto a Llucmajor, dins la programació de la Fundació Toni Catany. És la senzilleza feta foto. I és una fita per no perdre’s.