Música
Cultura07/07/2023

Màgia cubana i salsera al Cruïlla

Omara Portuondo, Los Van Van i Rubén Blades ofereixen una gran jornada llatina al Parc del Fòrum

BarcelonaNova jornada de ritmes llatins i afrocubans al Cruïlla després de l’èxit de l’any passat, i amb tres noms que atresoren més de cinquanta anys d’història. Cadascun, a més a més, protagonista principal de la història de la música: la cantant cubana Omara Portuondo, el grup cubà Los Van Van i el geni panameny Rubén Blades.

Els primers a aparèixer, a dos quarts de set, han sigut Los Van Van, en format d’orquestra de xaranga afrocubana i amb quatre cantants. De seguida han posat en marxa la timba i el songo, arrels de son alimentades amb salsa, ritmes imponents, violins i metalls, i la flauta com a tret diferencial. És a dir, amb generositat de recursos i pletòrics, com correspon a una llegenda d’aquesta magnitud. Com passa amb les formacions pensades per ballar i fer ballar, immediatament han buscat la complicitat del públic de l’escenari Vueling saludant-lo amb un “Visca Catalunya!”, fent crides específiques per a la gent del Perú, de Colòmbia i de Cuba i engrescant tothom a cantar. Tot plegat honorant el llegat del fundador de Los Van Van, Juan Formell (1942-2014) i la memòria del seu fill, Juan Carlos Formell, mort el 26 de maig després d’un concert a Nova York. “Sempre hi haurà Van Van, encara que només en quedi un”, han proclamat al Parc del Fòrum abans de tocar Vamos a pasarla bien. Aquest era l’esperit. Quan uns músics despleguen aquesta mena de prodigis afrocubans, el públic barceloní s’hi entrega de bon grat, i així ha sigut al Cruïlla amb Los Van Van. I amb moments emocionants i divertits alhora, com quan Vanessa Formell ha cantat Después de todo, un dels grans temes del seu pare. “La dona actual no plora, la dona actual factura”, ha dit citant Shakira i recordant que, a les penes, alegries i “posar-se guapes” anant al “metge, que ho cura tot”. Com diria Rubén Blades, quins números tan extraordinaris, sobretot en els mambos, tant amb els metalls com en les descàrregues de percussió.

Cargando
No hay anuncios

En el mateix escenari va cantar després Omara Portuondo. Als 92 anys, té un fil de veu i una presència fràgil, però ho compensa amb una banda extraordinària. Els músics l’acompanyen, en tenen cura, el pianista José Portillo passa les pàgines del faristol perquè ella hi vegi les cançons i fan versions amb menys pes de les parts cantades precisament per administrar les seves forces. La formació instrumental és de piano, contrabaix, bateria i percussió, format de son, de bolero i de jazz afrocubà al servei d’un mite: “La nòvia del filin, la diva del Buenavista”, diu Portillo. Ella apareix acompanyada de dos homes que l’asseuen en una cadira des d’on canta, gairebé com un eco que ressona de lluny, Drume negrita, cançó de bressol que tot just aconsegueix entonar al final. Com si el caliu del públic l’esperonés, se’n surt millor amb el fraseig més jazzístic de Decídete, amb el swing de Solamente una vez i sobretot amb l’eterna tornada de Quizás, quizás, quizás, aquesta sí cantada també pel públic, com Dos gardenias i Lágrimas negras. Tot plegat és fràgil, lloable, perquè té l’empenta necessària per estar a l’escenari i transmetre els sentiments dels versos i perquè, al cap i a la fi, és impossible contemplar-la i escoltar-la si no és des de la tendresa i el respecte a tota una vida dedicada a la música. També és cert que el xivarri propi dels festivals no ajudava a tenir una experiència sensorial prou intensa en un concert de costures tan delicades.

Cargando
No hay anuncios

Rubén Blades, extraordinari i canviant el repertori respecte a l'any passat

Quan Omara Portuondo i el públic han acabat Bésame mucho, Rubén Blades ha engegat una nova lliçó magistral a l’escenari Estrella Damm, com l’any passat al mateix lloc. Aquesta vegada ha començat amb Plástico, clam antiracista i denúncia del classisme tan vigent avui com fa 45 anys, quan el va incloure a Siembra. És un monument rítmic i líric exuberant i d’una esplendor més pròpia de final de concert, però Blades es pot permetre tocar-la d’inici i que la resta del concert estigui a l’altura. Com l’any passat, esclar, l’orquestra de Roberto Delgado ha estat impecable i juganera, amb el públic ballant, molts en parella.

Cargando
No hay anuncios

“Moltes gràcies al Festival per portar-nos aquí una altra vegada”, ha dit Blades, que al principi del concert ha anunciat que cantaria algunes cançons que no va fer el 2022. Per exemple, la mateixa Plástico, Vale más un guaguancó, Buscando guayaba, Juan Pachanga i Maria Lionza, sucoses mostres de la salsa de Nova York dels anys setanta, totes cinc cantades magníficament i sense por de les notes altes. Tampoc havia tocat l'any passat altres cançons de diferents etapes dels vuitanta com Te están buscando, Cuentas del alma i Todos vuelven, i algunes de més recents com En esa casa, del disc Son de Panamá (2015), "una crònica dolorosa sobre la violència domèstica", ha dit Blades, una realitat de la qual "cal parlar". Generós com pocs, el músic panameny, regalant un repertori tan diferent del de l’any passat i alhora igualment magnífic davant de 16.000 espectadors. Extraordinari Rubén Blades, una vegada més, en un concert en què tampoc han faltat obres mestres com El cantante i Pedro Navaja, que sí que va tocar l'any passat.