Cinema

'La Crónica Francesa': ¿Wes Anderson és l'esteta 'pijo' de Hollywood o el seu últim geni romàntic?

El director nord-americà compon una oda al periodisme en la qual ve de gust quedar-s’hi a viure

'La Crónica Francesa'

(4,5 estrelles)

Direcció i guió: Wes Anderson. 108 minuts. Estats Units i Alemanya (2021). Amb Bill Murray, Tilda Swinton, Timothée Chalamet, Adrien Brody. Estrena al cinema

Cargando
No hay anuncios

Qui pogués quedar-se a viure per sempre en les vinyetes en moviment de La Crónica Francesa (del Liberty, Kansas Evening Sun), la nova obra d’orfebreria fílmica de Wes Anderson. Quin plaer emmirallar-se en els seus personatges rebels, astuts, hedonistes i, sobretot, idealistes. En l’univers del director d’El Gran Hotel Budapest, el full de ruta vital passa sempre per una certa entrega als deliris (íntims) de grandesa, reflectits en tasques (criminals, empresarials, artesanals...) que sempre amaguen una pulsió artística. Aquest utòpic i excèntric camí cap a la realització personal pot dur a la marginalitat o la derrota, però, segons Anderson, res pot comparar-se a la dolçor triomfal que paladeja qui s’atreveix a viure a la seva manera, perseguint els seus somnis.

Tràiler de 'La crónica francesa'
Cargando
No hay anuncios

Les formes de vida sublim que l’autor d’Academia Rushmore delinea a La Crónica Francesa apareixen vinculades a un estil periodístic i una ètica professional singulars. En la revista fictícia que dona títol al film i que homenatja The New Yorker, l’editor en cap (Bill Murray) inculca al seu pintoresc equip de redactors (que podrien ser els creatius d’un estudi del Hollywood clàssic) una forma d’expressió personal, culta, impetuosa en les formes i aliena a l’ortodòxia. Aquest esperit subversiu enllaça les tres històries, la guia de viatge i l’obituari que estructuren una pel·lícula inevitablement irregular, però farcida de flamarades de geni (a destacar el commovedor cara a cara entre un avatar del novel·lista James Baldwin i un xef d’oficina policial anomenat Nescaffier). Així, a mig camí entre la comèdia barroca i tipològica de Jacques Tati i l’acidesa de Preston Sturges, Anderson extrema el seu manierisme sense perdre de vista el cabalós torrent de romanticisme que constitueix l’essència del seu cinema.