Costa-Gavras: "Hauria d'existir la possibilitat d'una mort digna quan encara estem sans"

MadridTot i trobar-se a Madrid, Costa-Gavras (Loutra-Iraias, 1933) no ha estat aliè a les dinàmiques de Sant Jordi durant la promoció a Espanya d'El último suspiro (Le dernier souffle en la versió original), el seu últim film sobre la mort digna, que s'estrena aquest divendres. El director de cinema grec –francès d'adopció– recorre al seu amic Jorge Semprún, que va morir a París el 2011, a l'hora de triar una recomanació literària. La novel·la El llarg viatge és el testimoni d'una època marcada pels totalitarismes, un dels grans temes de la filmografia del cineasta, que va abordar en col·laboració amb l'escriptor i polític espanyol a pel·lícules com Z (1969) o La confessió (1970). "Amb Semprún havíem començat a pensar en un film sobre la Guerra Civil espanyola. Malauradament, es va posar malalt", recordava aquest dimecres.

Als 92 anys, Costa-Gavras deixa de banda els ismes, per centrar-se en el procés que fan els individus per acomiadar-se de la vida. "Arribo a una edat en la qual aquest esdeveniment, la fi, s'apropa cada cop més. He vist marxar molta gent al meu voltant. Alguns en molt bones condicions, deixant un bon record, i d'altres en condicions dramàtiques o execrables, que deixen mal gust. Aleshores m'he preguntat: «Com passarà?». No ho sé, però cal preparar-se", reflexiona. La desaparició de Semprún va frustrar un projecte fílmic que, sense el seu amic, el director no va tenir ganes d'emprendre. A El último suspiro examina les reaccions davant la imminència de la mort amb especial interès "en la dels que es queden". A partir de les experiències d'un cap de servei d'una unitat de cures pal·liatives, descrites al llibre homònim de Régis Debray i Claude Grange en el qual s'ha inspirat, Costa-Gavras exposa una sèrie de casos i reivindica que tothom hauria de poder morir "en les millors condicions possibles".

Si bé la pel·lícula posa el focus en aquest "lloc extraordinari" en el qual els pacients estan acompanyats constantment per professionals –la pel·lícula està rodada amb metges i infermers reals de cures pal·liatives– i éssers estimats fins a l'últim moment i amb capacitat de decidir com volen que sigui el seu comiat, el component polític que vertebra la vintena de films d'aquest director està present en la reclamació que això hauria d'estar a l'abast de tothom. "A França caldrien cent vegades més places de les que hi ha", apunta. Costa-Gavras va encara més enllà i defensa el dret a l'eutanàsia: "Hauríem de tenir la possibilitat, quan encara estem sans, d'anar a un lloc que ens ofereixi aquest final. Això no existeix i algun dia hauria d'existir. Cada cop tenim més gent gran que suposa un pes econòmic i sentimental per a ells mateixos i per als altres", afirma.

El director de cinema abjura de les residències d'avis, que no veu com una bona solució sinó com un lloc per aparcar les persones a l'espera que morin, desposseïdes d'aquest poder de decisió. "És molt trist. És una humiliació permanent estar en una cadira de rodes i que algú t'hagi de donar el menjar i dutxar-te, posar-te al llit. En una societat ideal, caldria que un dia poguéssim dir: «Marxo. Ja he viscut. El futur serà cada cop pitjor. Adeu»", sosté. Aquest al·legat contrasta amb la reacció d'evitació que veu en relació amb el debat sobre la mort. "No l'abordem i cal parlar sobre el fet que hi ha un final de la vida. Refusem categòricament la mort", argumenta. L'exemple d'aquest rebuig és la resistència que va trobar de productors i distribuïdors quan va plantejar aquest film. "Em deien que ningú l'aniria a veure", explica, i aclareix que no ha concebut El último suspiro com un comiat cinematogràfic: "Ja estic pensant en un altre tema. Ho intentaré, a veure si me'n surto".

"El debat del rearmament és tràgic"

Costa-Gavras defensa la mort digna com un element necessari de l'estat del benestar en plena escalada bel·licista amb l'esquerra alertant del risc de retallada social. "Per a la meva generació el debat sobre el rearmament és tràgic i insuportable. Les lliçons del passat no han funcionat", lamenta, i denuncia la deriva de Putin, Trump i Netanyahu. El cineasta constata que és un "problema complicat i difícil": "Ens costarà molt car". Ara bé, opina que, per ajudar un país com Ucraïna, "val la pena fer alguns sacrificis". "Cal acceptar que la bogeria humana sempre estarà present i cal preparar els joves perquè la combatin", reivindica.