Els comptes pendents de l’art català de postguerra

BarcelonaReduir l’art català de la segona meitat del segle XX en la figura d’Antoni Tàpies s’ha convertit en un lloc comú. Però el mite de Tàpies no es deu, probablement, tant a les intencions de l’artista com a una vella anomalia del sistema dels museus públics catalans. Els límits cronològics entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Macba no es van resoldre fins al 2012 i, durant dècades, l’art català de la postguerra havia quedat pràcticament en terra de ningú. El Museu Nacional prepara una primera aproximació a aquest període amb l’exposició temporal Pràctiques artístiques a Catalunya, 1950-1977, que obrirà les portes el 22 de juny. A partir d’aquí -la mostra està plantejada com un mapa de l’art d’aquelles dècades- s’haurà de continuar la feina amb més profunditat i, també, estudiar la figura de Tàpies dins el context català, posant la seva obra en diàleg amb altres artistes catalans.

Mar Corominas recorda una trobada a Ceret entre Joan Ponç, Modest Cuixart i Baltasar Porcel als anys 70 perquè l’autor d’ El cor del senglar escrivís un llibre denunciant que Tàpies volia donar per enterrat Dau al Set. Però, finalment, Ponç va decidir invertir les seves energies a continuar treballant.

La fortuna pública de Joan Ponç depèn d’una conjunció de factors, no només del pes de Tàpies i la seva influència en el panorama artístic català. La crítica d’art Pilar Parcerisas assenyala un fet que pot explicar per què es va refredar l’amistat entre Joan Ponç, Antoni Tàpies i Modest Cuixart. Es tracta d’una beca per anar a París concedida per l’Institut Francès que van sol·licitar tots tres, però que només va aprofitar Antoni Tàpies. En una carta datada el Nadal del 1965 -recollida a la introducció de Ponç abans de Ponç -, Joan Ponç escriu a Cuixart: “Vell company de fatigues. [...] Responc a la teva pregunta: sí, recordo el pacte signat de dividir la beca entre tots tres, en cas que tan sols ens en concedissin una. Així va ésser i fou necessari posar-la a nom d’un sol de nosaltres i, havent elegit Antoni Tàpies, vaig dir-te: «En desconfio. Em quedo. Et dono la meva part». Era l’hora del crepuscle de la nostra amistat, encara ens miràvem a la cara però els ulls ja no hi eren”. Segons Parcerisas, els tres pintors “no van tornar a parlar” d’aquest tema i l’incident es va “enquistar” en la seva relació.

L’impacte del Brasil

Un altre dels factors que ha marcat la posada en valor de Ponç són els litigis familiars que van sorgir després de la seva mort. En vida, van haver-hi diversos fets, alguns d’íntims i altres de caràcter sociològic, que van determinar la seva presència al panorama artístic català, com els seus orígens humils, en una família que va viure situacions difícils, a diferència d’altres artistes benestants que van poder tenir més preparació.

“Els onze anys que va estar al Brasil [entre el 1953 i el 1964] van ser una taca. Aquí van ser anys importants, durant els quals altres artistes s’afirmen, com Tàpies amb l’informalisme. Al Brasil va viure unes altres experiències i, a la tornada, Ponç seguirà sent Ponç. Seguirà participant de la seva nocturnitat, els seus personatges, les seves pors i les seves energies en funció del lloc on viu”, conclou l’experta sobre el caràcter irreductible d’un artista per redescobrir.