'Com ensinistrar un drac': ¿Un 'remake' innecessari o una aventura edificant?

En una nova i inquietant fita de la voracitat capitalista, la factoria DreamWorks es pot vanagloriar d’haver superat Disney en la urgència per portar a l’àmbit de l’acció real una de les seves gallines dels ous d’or. Si han hagut de passar vint-i-tres anys per veure els personatges de Lilo & Stitch convertits en criatures de carn, ossos i píxels, només ha calgut esperar-ne quinze per veure el Singlot i l’Esdentegat –els herois de Com ensinistrar un drac– corrent i volant pels exuberants paisatges naturals d’Irlanda del Nord. La nova adaptació del llibre homònim de Cressida Cowell, dirigida novament per Dean DeBlois (un dels autors de Lilo & Stitch!), llueix com una eficaç operació d’actualització cultural i càlcul financer. Els protagonistes –uns correctes Mason Thames i Nico Parker, la filla de Thandiwe Newton– són una mica més grans que els personatges de la pel·lícula original, fet que afavoreix la connexió amb el públic adolescent, i pel que fa a la correcció política, el film incorpora unes oportunes pinzellades d’empoderament femení i diversitat racial. Vikings d’origen polinesi i africà? Per què no?

I, tanmateix, malgrat la qüestionable necessitat d’una còpia gairebé pla a pla d’un film tan recent, la nova Com ensinistrar un drac torna a fer vibrar amb l’èpica història d’amistat entre un jove viking massa nyicris i un drac d’aparença felina i vocació de mascota. És possible que els devots de la saga animada trobin a faltar el dinamisme i la capacitat de síntesi de la pel·lícula de 2010 –que durava gairebé mitja hora menys que el remake–, però la relació entre el Singlot real i l’Esdentegat digital arriba ben carregada d’emoció i tendresa. I no cal dir que el missatge antibel·licista i contra la intolerància del film és avui igual o més pertinent que fa quinze anys.

[Veure totes les sessions en versió catalana en aquesta enllaç]