Segon concert a Bellver. Poc habitual. Especial. Afectuós. Per diversos motius. El primer el trobam al solista, Josep Colom, l’encarregat d’interpretar el Concert per a piano núm. 27 K. 595, de Wolfgang Amadeus Mozart. Un músic extraordinari en molts sentits, que no és llegenda, sinó història de la música en lletres de motlle. Pianista excels i peculiar, tant, que cadascuna de les seves interpretacions té segell propi sense trair l’original. Dijous vespre no va ser una excepció, amb una cadència marca de la casa. Incansable. Mai no aturaria de tocar. Però, a més, ha estat un docent del qual tots els alumnes parlen meravelles i tant amb afecte com amb admiració. Pablo Mielgo, des del faristol, va explicar que a 11 anys havia tocat davant ell i que, per tant, era un honor poder acompanyar-lo. La seva interpretació d’aquest Mozart tardà, tot i que tan sols tenia 35 anys i n’hi quedava menys d’un per finar, va ser acurada, però quan va sorgir el millor Colom va ser amb el bis, el Rondó en re major k. 485, també de Mozart. Va ser com si la primera intervenció fos un preparatiu. Ben segur que hagués augmentat el nivell si hagués continuat tocant. Queda clar que veure i sentir Josep Colom sempre és un luxe i, per descomptat, un plaer.
Un altre dels motius que proclamen els adjectius el trobam a la formació. Alguns membres de la Simfònica acompanyats d’altres de la Petita Simfònica, formada per alumnes d’entre 10 i 16 anys, als quals, a més del premi que suposa compartir escenari amb els ja professionals, Mielgo va inocular la primera dosi del verí dels aplaudiments. Tots demostraren que eren allà damunt per mèrits propis, amb algun solo que, amb els ulls tancats, no haguéssim esbrinat qui n’era el responsable. Un encert de Mielgo i un al·licient per a ells, que a la segona part havien augmentat el nombre de participants. Una segona part que es va iniciar amb una selecció de temes de La boutique Fantasque, d’Ottorino Respìghi, una suite orquestral del ballet inspirat en la música de Rossini. Divertida, alegre, idònia. A continuació, un clàssic, El Moldava. Descriptiu, suggestiu, dolç. Tot en ordre, fins i tot una mica sorprenent, el nivell del concert. Per acabar la festa, ritme, de qualitat, el Danzón núm. 2, d’Arturo Márquez. No cal dir que el castell tornava a estar ple de gom a gom.
