Coco Fusco: "Veure el creixement de les actituds xenòfobes a Nova York m’ha xocat moltíssim"

BarcelonaDesprés de ser detingut en diverses ocasions acusat de profanar símbols patriòtics, l'artista cubà Luis Manuel Otero Alcántara va ser empresonat el 2021 a la presó d'alta seguretat de Guanajay. És un dels dissidents del règim cubà més conegut: la revista Time el va considerar com una de les 100 persones més influents arreu del món aquell mateix any. Otero Alcántara només pot fer un parell de trucades cada setmana, i una d'elles sempre la fa a l'artista cubanoamericana Coco Fusco (Nova York, 1960), que recull les indicacions que li dona Alcántara per fer dibuixos i les transmet a altres artistes perquè els executin amb els mateixos mitjans que ell té dins la presó: un bolígraf i el cartó dels paquets de tabac.

D'aquesta manera, Fusco ha aconseguit treure l'art del seu amic de la presó. Ara alguns d'aquests dibuixos es poden veure dins la gran exposició que el Macba dedica a Coco Fusco, el primer repàs important de la seva trajectòria a l'Estat i una de les seves exposicions més ambicioses. "Coco Fusco és una artista polièdrica, i la seva capacitat intel·lectual i estètica fa que la consideri una intel·lectual pública", afirma Elvira Dyangani Ose, directora del Macba i comissària de la mostra. "Sempre he pensat que és una intel·lectual que té la capacitat de treballar des de la posició individual, però també amb un esperit col·lectiu en la transformació dels nostres recorreguts per la història —explica Dyangani—. Fusco combat els discursos hegemònics, moltes vegades imposats des d'Occident, o també es compromet políticament amb els drets civils, els drets de les minories i els col·lectius vulnerables".

Juliana Emilia Fusco Miyares, més coneguda com a Coco Fusco és filla d'una exiliada que havia fugit de Cuba i havia començat la carrera de medicina. La va tenir "estratègicament", diu la mateixa artista, per poder aconseguir els papers als Estats Units, i a partir d'allí va fer d'"espònsor" perquè l'àvia, els oncles i els cosins poguessin sortir de Cuba. "Des que era una nena era la traductora dels adults, i la mestra d'anglès d'alguns dels meus cosins. Vaig créixer a Nova York, però amb la història de Cuba constantment al meu voltant", explica Fusco, que la primera vegada que va anar a Cuba va ser el 1985. Aleshores va poder conèixer els "seus equivalents a l'altra banda del mur".

"Per a nosaltres, l'estret de Florida és com el mur que divideix dos mons cubans", diu. En aquell viatge Fusco es va adonar dels interessos comuns amb els artistes intel·lectuals que vivien a l'illa i va arribar a tenir una visió més complexa de la situació. Va poder anar a Cuba periòdicament fins al 2018, quan va començar una nova onada de repressió. Des d'aleshores, com li ha passat també a altres col·legues, no hi ha pogut tornar.

El pes de la paraula

L'exposició del Macba es titula Coco Fusco. He après a nedar en sec, una referència a l'oda a la resiliència d'un microconte de l'escriptor cubà Virgilio Piñera (1912-1979). Molts dels treballs que la formen s'han pogut veure en esdeveniments artístics importants, entre els quals hi ha les biennals de Venècia, del Whitney a Nova York, de Sydney i de Xarjah (als Emirats Àrabs Units). El fil conductor que planteja Dyangani Ose és la importància de la paraula, del seu paper en l'esfera pública i el fet que a vegades sigui silenciada. El recorregut arrenca amb una reflexió sobre l'esgotament de la revolució cubana, amb un vídeo on es pot veure la plaça de la Revolució buida mentre se succeïen les revoltes de la Primavera Àrab.

En el mateix context cubà, hi ha el treball que Fusco va fer amb el poeta Heberto Padilla (1932-2000), que va suscitar una onada de solidaritat entre escriptors com Jean-Paul Sartre, Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa, i que el règim cubà els censurés, quan el van obligar a descriure's com a contrarevolucionari i maligne. "Un no troba ni raó ni lògica ni en el que diu l’estat cubà ni en el que diu l’estat nord-americà respecte a Cuba, però és en el llenguatge poètic que un realment troba una expressió més pura, més sincera, més autèntica, que representa l’esperança i les expectatives d’un poble i també la visió dels artistes", diu Fusco.

L'exposició inclou un dels treballs més emblemàtics de l'artista, la crítica dels zoològics humans per a la qual es va engabiar amb Guillermo Gómez-Peña, titulada The couple in the cage. Fusco recorda que no s'esperaven les reaccions que van trobar i que van capgirar la situació i van convertir el públic en el seu subjecte etnogràfic. Més endavant hi ha Dolores de 10 a 10,el vídeo amb el qual va recrear les hores que els gerents d'una maquila de Tijuana van retenir una treballadora dins una habitació durant dotze hores per impedir que creés un sindicat de treballadores.

En un altre treball, The feminine touch, Fusco va treure a la llum com les torturadores de la presó d'Abu Ghraib eren, al mateix temps, victimitzades perquè havien de fer servir fets íntims com la menstruació i l'olor corporal com a armes de tortura; i més endavant va recordar que el 1970, quan Angela Davis va fugir dels Estats Units, la policia que la perseguia va arrestar moltes dones que portaven pentinats afros pensant-se que era ella.

L'exposició acaba amb un reguitzell d'obres amb les quals Fusco enumera els periodistes i els activistes ambientals que van ser assassinats el 2023. Tot i que no és a l'exposició, ja ha reaccionat davant el retorn de Donald Trump al poder i la seva racista política migratòria. "La idea de veure el creixement de les actituds xenòfobes a Nova York m’ha xocat moltíssim. Crec que el govern està violant lleis estatunidenques i també normes que corresponen a les lleis internacionals sobre l’asil i el tracte cap al refugiat", diu.

Des del 2019 Fusco col·labora amb un grup que atén els refugiats i els ajuda amb el procés d’aconseguir asil. Malgrat tot, no perd l'esperança. "Malgrat la covardia del Congrés –conclou l’artista–, malgrat les polítiques de l’administració de Trump, hi ha jutges que s’han aixecat, hi ha gent que s’hi està oposant, hi ha premsa que està revelant tots els errors que s’estan cometent; és a dir, que el bé sí que aflora, òbviament no representa el poder ni la majoria, però no hi ha silenci".