Christer Strömholm, amb la complicitat d’artistes, prostitutes, marins i transsexuals

PalmaSemblen fetes a qualsevol punt de Nova York per la cèlebre Diane Arbus. O podrien ser fotogrames d’alguna de les pel·lícules del cineasta nord-americà Paul Thomas Anderson, com The Master. Però no. Són imatges captades a l’antic ‘barri xino’ de Palma per un gran fotògraf suec que visità Mallorca a finals dels anys 50 quan feia de guia turístic d’un grup de compatriotes. A les fotografies que Christer Strömholm (Estocolm, 1918-2002) va fer a la Gerreria s’hi respira tant el fum dels cigars que omplia la vida nocturna de Ciutat com la complicitat amb els personatges que hi retratava. Són una petita finestra oberta a un temps i a un lloc que resulten propers i coneguts i alhora subjectius i imaginaris: l’art fotogràfic en estat pur.

A partir del pròxim dijous, 12 de juny, el Centre Internacional de Fotografia Toni Catany de Llucmajor exhibirà una completa retrospectiva del prestigiós fotògraf suec, organitzada conjuntament amb la Fundació MAPFRE i comissariada per Estelle af Malmborg. En aquesta mostra, les fotografies fetes a Palma a mitjan segle passat hi tindran un paper més que destacat. Són totes en blanc i negre, captades en el temps lliure que tenia Strömholm quan feia de guia turístic d’unes expedicions que partien d’Estocolm en autobús i travessaven el continent per arribar fins a la península Ibèrica. “La vida nocturna que va trobar a Espanya el va fascinar”, relata la comissària de l’exposició, “i més específicament la que va descobrir a Mallorca. No sabem del tot cert quantes vegades va venir a l’illa, però varen ser visites que el varen impressionar molt. Tant, que es podria dir que va ser durant el seu pas per Barcelona i Mallorca que les seves fotografies de carrer van florir”.

“Tota fotografia és autoretrat”

Els protagonistes d’aquestes instantànies són, d’una banda, els marins nord-americans que des de principis dels 50 havien començat a gaudir dels seus permisos a Mallorca. Uniformes blancs, somriures lluents i cabells descambuixats comparteixen protagonisme amb les prostitutes del barri, captades amb l’interès genuí, transparent i lliure de prejudicis que definia la mirada de Strömholm, com quedà també demostrat en una altra de les sèries que realitzà en aquella mateixa època. A Les amigues de la Place Blanche s’hi poden observar tota una sèrie de retrats fets a les transsexuals que havia conegut a París i amb qui havia fet amistat. La intimitat existent amb elles, com també la reivindicació del poder d’escollir la mateixa identitat, es palpa a totes i cadascuna d’aquestes obres, algunes de les quals es podran veure també a Llucmajor. L’ús del blanc i el negre com a eina per reforçar el contrast i la capacitat del fotògraf per captar l’espontaneïtat i naturalitat de certes escenes resulta especialment evident en aquestes imatges.

“En aquell temps era molt arriscat reivindicar segons quines coses”, exposa Estelle af Malmborg, “perquè que un home dugués falda a París era considerat il·legal. I totes aquestes imatges, tant les de Mallorca com les de París, desprenen una força impressionant, tot i haver estat realitzades en entorns hostils i complicats que per ell no són ni una cosa ni l’altra. Ell se sentia un més, en tots aquests grups, i hi veia gent guapa i interessant que volia retratar. Això fa que hi hagi una proximitat amb tots aquests personatges que traspassa els gèneres fotogràfics. No és fotografia documental, ni tampoc social o antropològica. Són retrats de les seves amigues i de la seva vida, amb tota la intimitat i complexitat que això implica”.

En aquest sentit, la comissària afirma que l’obra de Strömholm es va avançar al seu temps i va ser una influència molt important per a alguns dels considerats com a mestres de la fotografia contemporània, com Nan Goldin i Alberto García-Alix. “Com ells, entenia la fotografia com un diari visual”, continua, i empra una de les frases més repetides per Strömholm per argumentar-ho: “Tota fotografia és, abans que res, un autoretrat”. Així, conèixer la història personal del fotògraf resulta imprescindible per comprendre’n tota la trajectòria artística.

Un passat convuls

Nascut en un ambient burgès, els primers anys de vida de Strömholm es podrien definir com a turbulents. El suïcidi del pare quan ell només tenia 16 anys va marcar definitivament tant la seva vida com l’obra. La rebel·lia de l’adolescència que havia experimentat fins llavors es transformà en una recerca constant de la pròpia identitat, cosa que el va dur a viatjar arreu del món i a viure experiències de tota casta. Tanmateix, la comissària afirma que és difícil saber del tot cert què hi ha de veritat i de mentida en el relat de la seva vida. “Ell mai no desmentia ni confirmava res, gaudia massa de totes les anècdotes amb què es veia relacionat, i moltes coses no les hem pogut confirmar. Però això també forma part de la seva manera de relacionar-se amb el món”, afegeix.

El que sí que se sap és que va tenir el suport de sa mare per dedicar-se a l’art i que va iniciar la seva trajectòria com a pintor fins que, en arribar a París, va començar a experimentar amb les arts gràfiques i va descobrir la fotografia. “Se li va obrir un món de possibilitats a l’hora d’expressar-se”, resumeix Estelle af Malmborg, “tot i que ell sempre va defensar que era artista, no fotògraf. Va deixar el col·lectiu fotogràfic Fotoform perquè creia que l’experimentació formal no podia ser l’únic objectiu, havia de ser un camí per desenvolupar el seu art, i va fundar Fotoskolan, una innovadora escola de fotografia que precisament subratllava la importància de les qüestions artístiques per sobre de les tècniques. De fet, basta recordar que va rebutjar la convidada a fer una exposició retrospectiva al Museu de Fotografia d’Estocolm. No va acceptar fer-la fins que la proposta li va arribar del Moderna Museet, el d’art modern i contemporani”, assenyala.

La seva relació amb l’entorn artístic del moment queda també palesa a algunes de les fotografies que es podran veure fins al mes de setembre a Llucmajor, amb sorprenents retrats d’alguns dels més importants artistes de l’època. Un primer pla de Marcel Duchamp fet a Cadaquès l’any 1963; una estampa tan precisa com eloqüent de l’escultor Alberto Giacometti, acotat a un racó del seu estudi, i altres de grans figures com Le Corbusier, André Breton i Eduardo Chillida en són només alguns exemples.

La fascinació pels infants

En tot cas, hi ha encara una darrera temàtica que constitueix un dels eixos centrals de la trajectòria d’aquest artista suec, que tindrà també un espai a l’exposició del CIF Toni Catany, i que entronca igualment amb la seva biografia: la infantesa. “Aquesta té un doble vessant”, matisa la comissària, “perquè, d’una banda, es lliga amb la pròpia experiència, amb el fet d’haver viscut una infantesa complicada i de cercar en altres nins la felicitat que no havia tingut i mirar de recrear-la. D’altra banda, però, la seva absoluta dedicació a la fotografia va fer que no estigués molt present a la vida dels seus dos fills quan eren petits. Quan mires tot el que era capaç de fer en un any t’adones que va haver de sacrificar la vida personal, i amb el temps es va adonar que s’havia perdut moltes coses que, d’alguna manera, va intentar recuperar amb aquestes fotografies”. D’ambdues coses en queda constància a la preciosa El petit Christer, una imatge captada a París l’any 1955 i on es pot veure un dels fills de Strömholm als peus d’un escenari, amb tota la fascinació que hi cap al gest d’un infant que comença a descobrir el món.