Música
Cultura13/07/2023

Chris Isaak sublima el rock'n'roll de cors trencats al Festival Alma

El músic nord-americà fa brillar amb elegància clàssics com 'Wicked game' i 'Blue hotel' al Poble Espanyol

Chris Isaak

  • Festival Alma. Poble Espanyol
  • 12 de juliol del 2023

"Avui, rock'n'roll", va advertir Chris Isaak al principi del concert al Poble Espanyol. També va haver-hi simpatia, una molt notable interpretació vocal i instrumental i diferents aproximacions al llibre de l'amor, concretament als capítols sobre cors trencats. A més a més, clàssics propis tocats amb elegància i pulcritud vintage, i versions de Roy Orbison, Elvis Presley i James Brown per refrendar la genealogia. En aquesta segona cita del Festival Alma després de la de Fito Páez, manava la sensació d'estar vivint en un refugi més enllà del temps. Només un parell de bromes a propòsit de Harry Styles, que a la mateixa hora estava cantant a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, van trencar l'encanteri d'estar vivint en una atemporalitat màgica.

Cargando
No hay anuncios

Chris Isaak, que acaba de fer 67 anys, manté el glamur i la força icònica, tal com va demostrar baixant de l'escenari a cantar Waiting i Don't leave on my own mentre un focus el feia brillar com un profeta tocat per la llum divina. Són trucs d'estrella que només es poden permetre estrelles com ell. Novament dalt de l'escenari, va marcar l'acord de Wicked game i un "ooooooh" d'aprovació va recórrer la plaça Major del Poble Espanyol. Isaak va cantar el seu gran monument com cal, recordant que el més important és que el públic se senti especial escoltant la cançó i, per tant, fugint de la desídia rutinària amb què alguns músics entomen els seus clàssics. Isaak, el millor dels surfistes sobre les onades de la melancolia i els amors perduts, ha tocat milers de vegades Wicked game, i encara aconsegueix estremir amb el lament que queda penjat al vers "nobody loves no one", lubricant de futures nits de sexe amb ventilador al sostre i olor de repel·lent de mosquits. Cap al final del concert van tenir el mateix efecte Blue hotel i la versió de Can't help falling in love, que va popularitzar Elvis Presley i que Isaak va cantar de manera que podria funcionar igual de bé a la porta d'una església i al racó més fosc d'un bar oblidat per Déu: aquesta és la curiosa barreja de romanticisme espiritual i evangeli sexual amb què juga el músic californià.

Cargando
No hay anuncios

Tret d'una lectura poc lluïda d'Oh, pretty woman (Roy Orbison), la banda de Chris Isaak va estar impecable. Va afegir humitat pantanosa a Go walking down there, va prémer l'accelerador del blues elèctric a Big wide wonderful world, va connectar amb el country de Johnny Cash a The way things really are i va lligar fraseig dylanià i rock'n'roll primitiu a San Francisco days, en què va colar "Barcelona" a la tornada. Isaak també va cedir el protagonisme al baixista Rowland Salley a Killing the blues, un tema de Salley que han versionat músics com John Prine i Robert Plant, i, a diferència d'altres concerts de la gira europea, va incloure en el repertori Blue spanish sky (apoteosi del crooner melancòlic) i va fer que el bateria texà Kenney Dale Johnson cantés La tumba será el final a la manera de Flaco Jiménez. I en tot moment Chris Isaak va cantar sense por als aguts, fent un bon ús del falset a Can't do a thing (to stop me) i refilant a Somebody's crying. Màgia reparadora al servei dels cors trencats.

Cargando
No hay anuncios