Com era Carles Rebassa, segons la seva mestra: “No cercava brega, però si n’hi havia, la trobava”

PalmaLa mestra, que era fumadora, va deixar els alumnes de la seva classe de 4t de Primària tots sols un moment perquè havia de baixar a parlar amb direcció. Damunt la taula deixà una càmera de vídeo, que havia fet servir al viatge d’estudis del qual havien tornat feia poques hores. En tornar a entrar a l’aula, es va trobar els alumnes gravant-se entre ells, imitant els mestres. “A mi m’imitaven fumant i amb una mà dins la butxaca de darrere dels calçons”. N’hi havia un, d’alumne, que duia la batuta en totes les entremaliadures, un líder adorable que es feia estimar per allà on passava. Avui, és un novel·lista i poeta reconegut. A ella no li estranya, que hagi arribat on ha arribat. Parlam de Carles Rabassa (Palma, 1977) amb qui va ser la seva mestra, Bàrbara Terrassa.

 Es conegueren quan Carles tenia just deu anys. Feia quart d’EGB a l’escola de Pràctiques Annexa de Palma: “Jo els donava Català, Matemàtiques i Ciències Naturals; en aquella època els professors fèiem un poc de tot”. Conta que Carles era aleshores físicament més petit i baixet que els altres, i tenia una “cara angelical”. Però no només era la cara: la presència d’aquell al·lotet ja era especial quan tenia just deu anys. “Era un nin molt dolç, molt amorós. Feia estimera. A més, era molt espavilat a classe, sobretot a l’assignatura de Català. Però record que feia preguntes també a Matemàtiques i a Ciències Naturals”. Era un nin amb una curiositat infinita, sempre volia saber més coses. De fet, era tan participatiu que alguna vegada li havien de dir: “Carles, deixa xerrar els altres!”.

Carles parlà de Bàrbara l’any 2017 en un text titulat ‘Llegir fa tornar grans’, publicat a la revista digital Catorze. Explicava el mateix que conta avui la mestra: “Els donava català els divendres de 16 h a 17 h, després d’una classe d’Educació Física. Arribaven hiperactius, tenien deu anys… Allò era una tortura per a una mestra! Així que vaig decidir que la darrera mitja hora de classe els llegiria El zoo d’en Pitus”. Bàrbara recorda, encara amb certa sorpresa, com tots els alumnes estaven encuriosits amb la història, especialment Carles: “No podia esperar que arribàs el divendres següent per saber què passava. Amb totes les coses del seu entorn era curiós, intrèpid”.

També recorda que, ja a la curta edat de deu anys, era una persona “molt crítica” i, alhora, “amb sentit de la justícia”: “Expressava les coses que li agradaven i donava l’opinió cada vegada que podia, d’una manera natural i educada”. Bàrbara pensa que a ca seva el degueren estimular molt, perquè era un nin a qui “li encantava aprendre”. Les coses li agradaven clares: si hi havia una norma i algú no la complia, demanava per què. A tots els mestres els feia molta gràcia i li tenien molt d’afecte, conta. Així mateix, diu amb claredat que tampoc “era cap sant…”: “Era un líder a l’aula, molt estimat pels seus companys. No cercava brega, però si n’hi havia, la trobava. Era entremaliat i conduïa el xou”.

Després, Carles anà a l’institut. No va ser fins que arribà a la Universitat de les Illes Balears que es retrobà amb Bàrbara a través d’un amic comú: el professor Antoni Artigues: “Com que tots dos érem amics d’Antoni, qualque pic ens trobàvem pel bar, i fèiem la xerradeta. Per mi fou molt entranyable retrobar en Carles com a persona adulta”. Pensà que se n’havia sortit molt bé. “Realment, crec que en Carles ha aconseguit fer el que volia fer. Ha estat molt lleial i fidel a allò que pensava que seria la seva vida, i és una persona amb molts de principis. No em va estranyar que triomfàs d’aquesta manera; ja de petit li veies una estela, una aura, i pensaves: Aquest al·lot aconseguirà el que ell vulgui”.