El productor i director de cinema Pere Portabella i Ràfols (Figueres, 1927) serà investit dijous doctor honoris causa per la Universitat de Girona, i l’endemà farà 95 anys. El dia de l’entrevista ha arribat molt d’hora al seu despatx de la Rambla Catalunya de Barcelona i demana al seu equip que li tinguin a punt qualsevol dada que la conversa pugui requerir. Obro una de les carpetes i em trobo amb un text del llibre de Cirici i Pellicer L’art català contemporani on hi diu: “La concepció informativa va tenir un evident precursor, a Barcelona, en Pere Portabella, després dedicat al cinema. El 1957, imaginava posar a la ciutat un bloc de formigó de l’escullera penjat en l’aire amb cables d’acer. Des del 1961, a París, Christo fa monuments d’aquest tipus”. A la vida de Portabella hi ha Saura, Buñuel, Tàpies, Miró, Brossa, Santos, Cassià Just o Tarradellas, però la seva influència s’estén fins al present amb noms com Lacuesta, Serra, Guerín o Recha. Les parets del despatx estan nues, amb marques dels quadres que ha enviat al Museu de l’Empordà de Figueres, on s'ha muntat l’exposició Pere Portabella, art i vida. El Bòlit de Girona també repassa la seva obra.
En què consisteix fer-ne 95?
— En intentar que puguin ser 85 [somriu]. Em sento en condicions de viure’ls amb un nivell d’estabilitat que m’obliga a continuar actiu. Haver arribat fins aquí no és cap broma. Sempre he procurat ser útil als altres, però, al mateix temps, sense els altres jo no soc ningú. Perquè jo pugui fer el que he de fer, necessito els altres.
En quina mena de família vas néixer?
— La família de la meva mare eren terratinents importants i el meu pare era advocat, un il·lustrat que llegia els clàssics. Vaig ser el segon fill. Els meus germans no entenien com funcionava jo, els gustos i actituds, però no vaig tenir gaires problemes amb ells. La Guerra Civil va ser molt dolorosa. Però, escolta, jo no faré mai unes memòries personals.
Per què?
— És un problema de pudor, i perquè sense les memòries t’alliberes automàticament de les misèries de les petites coses de les famílies. Tot i així, recordo el dia que estàvem dormint i entra la meva mare i ens diu: “No us espanteu, que no passa res”. I entren uns milicians i ens aixequen els llençols per veure si hi ha algú amagat a sota. Estaven buscant el meu pare per afusellar-lo. No el van trobar, perquè ja s’havia escapat. A baix hi havia una camioneta on ja hi tenien l’empresari de l’elèctrica i un farmacèutic, i a aquests dos els van afusellar directament sortint de casa meva, contra el mur del cementiri. Quina retòrica es pot fer amb això?
Tenies tots els números per haver esdevingut un empresari d’ordre d’una família rescabalada per la victòria franquista i en canvi resulta que vas sortir d’esquerres.
— Va ser el resultat d’una decisió conscient i del contacte amb unes amistats. És prou conegut, això. Quan vam baixar a viure a Barcelona teníem el Ponç a la plaça Molina, el Tàpies estava dos números més amunt, el Brossa vivia en una cantonada de la vora. El cinema el vaig començar a veure a casa del Tàpies, unes pel·lícules de 8 mil·límetres. Eren amics del meu germà gran i vaig caure seduït per ells. És així de senzill.
Què tenien de seductors?
— Doncs que en aquells moments tan freds i tan bruscos em van deixar estar amb ells. Saps quan no pots explicar el perquè però t’hi trobes bé i et dius: és això! No va ser ni la conversa ni els interessos. Hi ha una paraula que s’usa poc, que és seducció, les empaties, i em vaig acabar trobant en un ambient que en lloc d'empènyer-me cap al futur familiar previsible que m’esperava, em va ficar fins a les orelles a fer coses. I fins avui.
Era la manera de sortir de l’ofec de la dictadura?
— De la dictadura i d’una manera de viure en un entorn familiar plàcid i amb un pare que va tenir uns èxits empresarials fantàstics. Però em va respectar sempre. Recordo que quan vaig començar l’acció política en la clandestinitat em va advertir: “Al tanto, tu no saps del que són capaços aquesta gent. Potser penses que jo et podré ajudar si tens problemes. Desgraciadament, no n’estiguis segur”. Però no em va dir mai “No ho facis”. En el fons, jo crec que m’envejava.
T’estava advertint del perill de ser torturat o empresonat.
— Però mai em va demanar que ho deixés córrer. Dels germans, amb mi era amb qui tenia una relació més bona, els meus germans van anar per una altra banda. Anys després, quan era senador, li truco i li dic: “M’agradaria venir-te a veure”. I diu: “Sí, que anirem a dinar”. “No, et vindré a veure al despatx”. I vaig al gran despatx de l’enorme empresa que va crear, el saludo, m’hi acosto i li col·loco un exemplar original de la Constitució, on hi havia la meva firma. Va quedar molt parat. I acte seguit li comencen a caure dues llàgrimes. Mai he tingut una abraçada tan tremenda amb el meu pare com la d’aquell dia.
Com entens el concepte d’elegància?
— Depèn. L’elegància pot servir per fer barbaritats o per fer un mutis gloriós. La paraula no m’agrada, perquè és equívoca. Cap de nosaltres pot fer altra cosa que ser útil. Si et creus el rei del mambo estàs perdut.
Com vas conèixer Buñuel?
— Per atzar, en un ascensor. Jo volia ser productor de cinema i vaig aconseguir els diners per produir una pel·lícula amb Carlos Saura. La vam presentar al festival de Canes amb la idea de fer un salt d’escala, fer un cinema alliberat de la marginalitat, ficar un peu a dins per intentar aportar nous llenguatges que incloguessin tothom en el concepte cultura. I a l’ascensor de l’hotel de Canes, el Carlos em mira i em diu: “Este es Buñuel”. A partir d’allà munto una conspiració, que era fer una impugnació al sistema sobre la base de muntar un escàndol fort. Ho vaig aconseguir gràcies a la complicitat de molts, però sobretot de Buñuel.
Viridiana va aconseguir l’increïble: posar la Santa Seu contra Franco.
— El Vaticà li deia al ministre de Cultura: “Como es posible que un país como España, con un concordato con la Santa Sede, haya hecho esta película execrable?” El Vaticà tenia raó. Va ser un escàndol monumental i jo, encantat de la vida. El Buñuel, fantàstic, em deia: “Això és una bomba”.
I et van retirar el passaport.
— Ja t’ho pots imaginar, però això ho has d’assumir. Sempre que aconsegueixes coses d’aquest tipus, t’ho passes bé. L’ètica, si es desenvolupa de certa manera, té una dimensió estètica. L’estètica, si no parteix d’una ètica, serà utilitzada per les modes, per aquest concepte equívoc de l’elegància... A mi em va portar a fer cinema de pel·lícules en petit format, i encara avui la generació que ha vingut al darrere les veu coherents amb tot aquest sistema.
Pel·lícules que no s’entenen.
— [Somriu encaixant el cop, amb cara d'“havia de sortir el tòpic”] M’agrada molt que diguis això. Perquè no és que no s’entenguin, és que avui el format del consum de la cultura de la producció ha de tenir causa-efecte, i així que trenques la seqüència convencional, baixa l’audiència. Doncs en el meu cas no ha fet més que pujar.
Per tant, el teu activisme polític i el teu activisme cinematogràfic són dues manifestacions d’una mateixa actitud.
— No, és una sola manifestació: la cultura. Sempre s’ha separat la cultura de la resta, sempre s’ha dit “política i cultura”. No. Cultura.
I per això no hi ha discontinuïtat entre el teu cinema i l’organització de la tornada del president Tarradellas.
— Tarradellas era un personatge simpàtic. M’hi vaig entendre bé. Ell havia fet algun comentari del tipus “Digueu-li a aquest xicot que Catalunya la represento jo, no l’Assemblea, que això és fer el pallasso...” I un dia el Gutiérrez Díaz em comunica que han decidit que jo organitzi la tornada del president, cosa que a uns quants que no citaré se’ls va posar molt malament perquè s’esperaven que ho farien ells. Vaig anar a París per conèixer-lo. Com era de preveure, ens va fer esperar una estona. Va venir cap a mi, que m’havia posat corbata, que no me’n posava mai, i me l’agafa i em diu: “M’agrada molt aquesta corbata”. M’estava dient que m’oblidés de tot el que m’havia arribat d’ell i que ens entendríem.
En el fons, la tornada del president va ser una pel·lícula teva.
— Sí. Ja tenia l’actor i només li havia de construir un plató. I vaig dir als il·luminadors: “La plaça de Sant Jaume ha de ser un plató sense ombres. I al balcó hi posarem llum blanca”. D’aquell dia hi ha una història molt maca. Jo havia dit de broma: “President, el meu encàrrec no s’acabarà fins que us hagi ficat al llit a vós i la vostra dona, i demà al matí us vindré a veure per si voleu alguna cosa”. Se’n van a dormir i l’Antonieta es va posar a plorar, tenia por. Fins que vaig agafar una cadira i els vaig dir que la posessin sota el pany de la porta per deixar-la travada. I ella va dormir com un àngel. Recordo que li vaig comentar que tota la residència havia estat decorada pel que havia sigut president de la Diputació...
Samaranch.
— El Samaranch, i és molt graciós perquè el Tarradellas em va dir: “No, home no, és pitjor del que m’havies dit, hi ha miralls per tot arreu”.
Hi ha dos empordanesos molt cèlebres amb qui no et vas fer, Pla i Dalí.
— Sí, perquè ells feien una vida diferent. Eren com d’una altra tribu.
Vas tramitar la Constitució al Senat. ¿S’ha aprofitat la feina que vau fer?
— Aquesta és una pregunta que no és una pregunta. O sigui, el problema és tan gros avui, tan gros... I l’única resposta d’alguns és “contagiem-nos de nostàlgia del passat, no remenem res”. I tal com està el món, amb un creixement infinit sobre un planeta que és finit, l’única forma d’encarar-ho és mirant endavant amb imaginació i ambició, amb l’objectiu que les persones puguin viure amb dignitat estiguin on estiguin, així de senzill.
Vau preparar un terreny de joc per a Catalunya i Espanya, i ja hem vist com ha anat. Què s’hi pot fer?
— Doncs mantenir una actitud, començant per un mateix. Fixa’t, el poder et diu: “Tu no facis res, no et preocupis, que ja me n’ocupo jo”. La resposta ha de ser que no, que te n’ocupes tu. Tu ets la feina que fas. La sortida per al futur serà fer un tomb qualitatiu. Per començar, no abaixar la guàrdia. L’Assemblea de Catalunya en va ser exemple. Això és ser útil, pensar, ser corresponsable i coherent. I això depèn de la capacitat de cadascú, no depèn de militar en un partit.
Però vivim una vida molt funcional que es menja gairebé tot l’espai disponible de l’activitat diària.
— Jo, sincerament, aquesta actitud que no hi ha res a fer, i que ens hem d’acoblar com sigui, no hi estic d’acord. El que has de fer és una impugnació de com estàs i preservar la teva subjectivitat.
A què dones més importància de tot el que has fet?
— A haver evitat la nostàlgia per trobar una gratificació. Això et manté útil i en disposició de treballar amb els altres.
Quins plans tens?
— Treballo en diversos projectes.
¿N’hi ha algun que puguis explicar?
— [Somriu] No, perquè no s’entenen [cara d’escac i mat]. Quan el tingui fet et trucaré i te’l passaré.
Touché. O sigui que el projecte és viure amb l’ètica de sempre.
— Et sembla poc? Intentem viure com a persones.
