Per què canviam de llengua sense adonar-nos-en?

Quants de vosaltres heu començat una conversa en català i, al cap de poca estona, heu acabat parlant en castellà? Potser l’altra persona us havia contestat en castellà però us entenia perfectament. Potser no sabíeu si parlava català. Potser era una persona que acabàveu de conèixer i no la volíeu fer sentir incòmoda, o potser, senzillament, us va sortir així.

Amb tot, és possible que cap d’aquestes respostes expliqui del tot què ha passat. En realitat, abans de decidir quina llengua parlarem, ja tenim moltes idees sobre les llengües que feim servir. Consideram que una és més útil, que una altra és més pròpia d’un lloc, que una determinada manera de parlar és més culta o més fina, que un accent és més agradable que un altre o que hi ha llengües que serveixen per a tot i d’altres que no serveixen per a determinades coses.

Ideologies lingüístiques

Aquestes idees poden semblar opinions personals, però formen part d’un conjunt de creences que en sociolingüística s’anomenen ‘ideologies lingüístiques’. El concepte, desenvolupat i estudiat per autores com l’antropòloga lingüística Kathryn Woolard, fa referència a les idees que tenim sobre les llengües i sobre la relació que mantenen amb les persones que les parlen. Aquestes idees poden tenir a veure amb la identitat, amb la utilitat, amb la correcció o amb allò que consideram ‘normal’. Sovint, però, no les percebem com a idees: senzillament, ens semblen evidències.

Per exemple, si deim que una llengua és ‘més internacional’ que una altra, probablement no pensam que estiguem fent cap valoració sobre aquella llengua. Ens sembla que simplement descrivim una realitat: té més parlants, es parla a més territoris o és més habitual trobar-la fora del territori en què és pròpia. Amb tot, aquesta etiqueta també pot fer que la percebem com una llengua més ‘útil’, més ‘necessària’ o, fins i tot, més ‘moderna’.

Amb les llengües que consideram ‘locals’ pot passar una cosa diferent. Les podem associar més fàcilment amb un territori, amb una manera de viure o amb una identitat concreta. En aquest sentit, Woolard, a partir dels treballs de la sociolingüista Susan Gal, parla de dues maneres de donar valor a les llengües que ens poden ajudar a entendre moltes situacions quotidianes: l’autenticitat i l’anonimat.

Una llengua és percebuda com a ‘autèntica’ quan la relacionam amb un lloc o amb un grup de persones. És la llengua que ens sembla que identifica ‘els d’aquí’, la que associam a una comunitat concreta. En canvi, una llengua és percebuda com a 'anònima' quan sembla que no és especialment de ningú: és la llengua general, la que pot fer servir tothom i que, precisament per això, sembla menys marcada.

En el cas de les Balears, diversos estudis han observat aquesta diferència en la manera com es perceben el català i el castellà. El català tendeix a associar-se més fàcilment amb una comunitat concreta, mentre que el castellà pot aparèixer com una llengua més general, compartida per tothom. Dit d’una altra manera, el català pot servir per identificar algú com a membre d’un grup, mentre que el castellà pot aparèixer com la llengua que no necessita aquesta identificació.

Això ens torna a dur a aquella conversa que començàvem en català. Si consideram que el català és la llengua d’un grup determinat, és possible que, abans de fer-lo servir amb una persona desconeguda, vulguem saber si aquella persona forma part del grup. És d’aquí? Parla català? Té accent? La coneixem? Si no ho sabem, pot ser que el castellà ens sembli una opció més ‘segura’.

Ara bé, això no passa sempre perquè l’altra persona el parli millor (quantes vegades hem sentit converses en castellà entre persones que es nota que són catalanoparlants inicials?). Simplement pot passar perquè hem après a percebre el castellà com una llengua que no necessita explicacions.

Aquí, però, apareix una paradoxa. Si només feim servir el català quan sabem que l’altra persona és catalanoparlant, és difícil que arribem a descobrir que també el parla la gent que ‘no ho sembla’. En aquest cas, de fet, la pregunta següent seria aquesta: com ha de ser una persona perquè ens ‘sembli’ catalanoparlant?

A més, això pot tenir conseqüències especialment importants per a les persones que aprenen català. Si quan una persona que no consideram ‘d’aquí’ ens parla en català li contestam automàticament en castellà, pot interpretar que el català no és una llengua per a ella. Allò que per a nosaltres pot ser un canvi de llengua gairebé automàtic, per a l’altra persona pot ser un senyal que li indica quina llengua esperam que parli.

Qüestions pràctiques

Això no vol dir, evidentment, que totes les nostres decisions lingüístiques siguin conseqüència d’una ideologia. També hi ha qüestions pràctiques: podem triar una llengua perquè és la que dominam més, perquè és la que fa servir el nostre interlocutor o perquè és la que necessitam en aquell moment. Les ideologies lingüístiques, doncs, no expliquen tota la nostra conducta lingüística, però sí que poden ajudar-nos a entendre per què, davant una mateixa situació, dues persones poden prendre decisions diferents.

Per tant, les ideologies lingüístiques són interessants perquè condicionen el que, d’entrada, podrien semblar decisions molt petites: la llengua que triam amb un desconegut, la sorpresa que ens fa sentir que algú ‘de fora’ parli català, l’accent que consideram més elegant o aquella paraula que ens sembla ‘molt nostra’, entre moltes altres qüestions.

Moltes vegades no hi pensam gens: arribam a un lloc, començam una conversa, algú ens respon en una altra llengua i nosaltres, gairebé sense adonar-nos-en, la canviam. Ja ho hem fet abans i probablement ho tornarem a fer. A partir d’ara, però, podem intentar fixar-nos-hi, no tant per decidir quina llengua hauríem de parlar, sinó per demanar-nos què ens ha fet triar-la.