Cançons d’amor

Aquesta setmana, l’atzar m’ha empès a les costes deleuzianes, per desdibuixar-me’n els contorns. Deleuze defensa que la tristor no ens fa intel·ligents, ni lúcids, al contrari, en la tristesa estam perdudes. És per això que els poders tenen la necessitat d’alimentar subjectes tristos. Quan tenim un afecte trist, segons el filòsof, un cos actua sobre el nostre, una ànima actua sobre la nostra, a partir d’unes condicions o a través d’una relació que no ens convé, que ens apaga les potències. No hi ha res en la tristor que permeti que els cossos o les ànimes formin un territori comú.

Per això mateix, fa uns anys, vaig reivindicar l’alegria com una tecnologia de resistència. Enfront de la tristor que ens fa impotents, immòbils, submisos, hem de perseverar en l’alegria. El pensament deleuzià, arrelat en el jardí de Spinoza, defensa l’alegria com a resistència; és una potència, una força que ens permet efectuar les nostres capacitats. Ens permet evitar les passions tristes: la resignació, la mala consciència, la culpa. Aquesta cartografia de la tristor s’avé amb la meva manera de ser al món, des de la infantesa he provat d’escapar dels tentacles de la malenconia, de la pena, de les passions tristes. Aquest estiu, però, la lectura de Pánico y ternura, de Paz López, m’ha fet redibuixar els contorns de la tristesa, per apropar-me al concepte des d’un altre lloc.

Paz López ens conta que, el mes de juliol del 2015, un dels fills de Nick Cave va caure des d’un penya-segat a vorera de mar i els cops van ser mortals. Com és possible sobreviure a l’absurd devastador que suposa la mort d’un fill? Nick Cave va continuar cantant cançons d’amor, que segons ell són el “so de la pena”. No de la pena singular que entotsola, ni la que covam per sentir compassió de nosaltres mateixes, no la pena que ens converteix en el centre del món, un centre invivible, com l’infern. La pena de la qual parla Cave és un buit que crida al cel, per demanar amor i consol. És un plany desfermat que cerca els altres. Com l’ocell que camina arran de terra, ferit, però vol saber que no és l’únic, vol saber que tornarà a prendre el vol.

Paz López defensa que potser la tristor naix amb nosaltres per salvar-nos la vida. Com una intel·ligència misteriosa i congènita, uns braços que ens enlairen un poquet per sobre de la línia de flotació. La tristor ens recorda que és necessari moure’ns, encendre les forces insòlites que ens permetran seguir vivint. La tristor, si la miram als ulls, ens empeny a abandonar determinats espais, a cercar llocs més propicis.

A les pàgines de Pánico y ternura, hi he trobat un Nick Cave lector de García Lorca. Segons Lorca, hi ha un esperit trist que habita determinades obres d’art, en diu el “duende”. No és com les muses inspiradores o una facultat de la intel·ligència, sinó un instint de vida que arrela en el dolor humà i permet enlairar-se. Sacseja el sol sota els nostres peus, ens arrabassa la comoditat, la fortalesa, ens recorda que “viure és empobrir-se de certeses, de seguretats, de formes tancades”.

Un cos alliberat

La tristor de què parla Lorca, on poden pouar les creacions artístiques, no és el sofriment d’un ego engrandit, és un retorn a la “remota província” on es van imprimir les nostres tristors primerenques, és l’enigma que ens fa sentir amor per una olor, per una veu, per un gest, per un paisatge. La tristor de Lorca, la que impregna les cançons d’amor de Nick Cave, no ens deixa tancats a l’habitació de les ferides, de l’esgotament, del rancor, sinó que obri en nosaltres la possibilitat d’un moviment, d’una paraula nova, d’un cos alliberat.

L’autora de Pánico y ternura defensa que en sentir una cançó d’amor, a vegades, ploram, no perquè ens posem tristes, sinó perquè la tristor se’ns fa lleugera, com una alegria tendra. Cada cop que escoltam una cançó d’amor, no els artefactes superficials que encaixen dins els llindars de cada època, una cançó de les que ens torben el cos i l’ànima, quelcom reneix dins nosaltres. Podem mirar el passat i sofrir sense esdevenir cruels, sense restar immòbils, amb les mans plenes de tendresa.

Segons Paz López, les cançons de Nick Cave són una casa d’acollida per a la gent que no troba recer a bastament als espais de la vida. Nick Cave va comprendre que per alleugerir el pes de l’existència era necessari fer-se tendre, perforar els murs on hem enclaustrat la bèstia salvatge i fascinant que és la pròpia vida. Hem d’abatre els confins, per tocar i ser tocats, per sortir a la incertesa com qui surt a la fresca les nits d’estiu.

Les cançons d’amor són una platja de paraules que ens rep, nàufrags, mentre entenem per què hem estat salvats, mentre feim temps abans de tornar a alta mar. La tendresa és oceànica, no com el pànic, que és terrestre.