Bruckner, qui mai no decep

Palma“Meitat geni, meitat foll”, deia d’Anton Bruckner Hans von Bulow. “Meitat Déu, meitat boig”, apostrofava Gustav Mahller. En qualsevol cas, a nosaltres ens ha arribat tan sols la primera part de l’exposició i, per una altra banda i amb tot mereixement, la història ha col·locat el beatífic Bruckner al lloc que li correspon, per la seva increïble capacitat de fer música, a partir dels seus admirats Schubert i Wagner, fins a aconseguir un segell propi i immarcescible. Del primer absorbí la seva destresa melòdica i del segon, la incommensurable monumentalitat. La combinació d’aquestes dues habilitats i sense oblidar que era organista i, per tant, amb la capacitat de manejar tots els ressorts d’una orquestra com si fos un sol instrument, l’han convertit en un dels pocs membres d’aquest grup de privilegiats que mai no decep. 

En aquest segon concert a l’Auditòrium de l’alambinada programació inicial de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, la segona part del programa es va convertir en la gran estrella de la vetlada, gràcies a la interpretació de la Simfonia núm. 4 'Romàntica' WAB 104, de l’organista de la Catedral de Linz, que, contrariàment a la gran majoria de compositors, no es va iniciar en aquesta tasca fins a quaranta anys. Per tant, una existència peculiar i una vida farcida d’anècdotes que el varen fer digne de la segona part dels epítets ja esmentats, que per descomptat no resulten ni tan sols anecdòtics en comparació amb la seva música .

Brillant l’inici d’aquesta quarta simfonia amb el solo de trompa –impecable Fortea– amb les cordes com a acollidor rerefons. Acollidor i al mateix temps de gran solidesa, seguit d’un tutti que sorgeix a continuació i que ho va deixar tot al seu lloc. Un aliatge perfecte, entre delicadesa i vigor, lirisme i sobirania. Setanta minuts en els quals habita un inabastable discurs musical des d’on provoca sensacions de tot tipus i condició. Tots els instruments tenen el seu moment cabdal, alguns fins i tot gloriós, que no desaprofitaren els mestres de la Simfònica, dirigits per Mielgo, i demostraren, un cop més, les seves possibilitats.

La primera part no va ser el millor inici d’un concert de la Simfònica. Va ser amb el Preludi d’Els mestres cantors de Nuremberg, de Richard Wagner, que va sonar com un passatú, com un totum revolutum, sense matisos ni contrastos. Per a contrastos la segona peça. Amb els membres del grup de metall, el quintet Spanish Brass com a solistes, interpretant, l’enginyós i divertit títol La devota lasciva, del compositor valencià Joan J. Colomer. Un diàleg amb algunes pinzellades de molt interès, equilibrats i d’una originalitat i idiosincràsia que fa necessària una segona audició per poder mastegar tantes i tan específiques característiques.