BarcelonaLa vida passa i de sobte la melancolia va fent forat. Bruce Springsteen no ha sigut un músic especialment melancòlic, o no ho ha sigut fins a Western stars (Sony), el disc que publica avui i que està amarat d’imatges desaparegudes o a punt d’esvair-se. Una vegada més, Springsteen trepitja el camí, la carretera, un dels mites fundacionals de la Nord-amèrica blanca, però aquí no hi ha cap Thunder road ni cap bitllet a les males terres, i el jove que trobava la raó de ser en el riff de Born to run ara és un home de 69 anys que camina contemplant els paisatges que porten al sud de Califòrnia. Com repeteix entre violins i clixés a la cançó The wayfarer, és un caminant solitari i ara ja no pretén entendre o combatre el present, sinó recordar el que cal no oblidar. Això sí, l’ofici i el talent ajuden el Boss a apaivagar la melancolia amb una col·lecció de tretze cançons en què no falten tornades i ritmes lluminosos com el de Hello sunshine, una de les composicions que traspua la influència de Harry Nilsson, l’intèrpret d’ Everybody’s talkin’.
Western stars, un disc sense la E Street Band, comparteix alguna cosa amb els concerts monòleg que Springsteen va fer a Broadway des de l’octubre del 2017 fins al desembre del 2018. Dalt de l’escenari explicava qui era, d’on venia, de què patia. Era la recapitulació d’una vida, la seva. En les cançons del disc evoca una altra vida, la dels Estats Units que pràcticament ja no existien quan ell buscava la cançó perfecta escoltant Roy Orbison abans de compondre Born to run. “Jo era un nano de la Nord-amèrica del Vietnam [...] El país ja no semblava aquell lloc innocent que deien que havia sigut als anys 50 d’Eisenhower”, escrivia Springsteen a les seves memòries, publicades el 2016.
Aquell país és el que sembla voler reviure en aquest últim viatge a l’oest. És el mateix espai mític que van transitar els beatniks, però ara la visita no persegueix ni somnis ni malsons ni experiències iniciàtiques, sinó respirar una memòria, com qui torna a mirar una pel·lícula que només commou la seva generació i en què tots els personatges són secundaris vocacionals, com l’autostopista que no necessita mapes de Hitch hikin’, l’actor de la cançó Western stars que confia en la ginebra i la Viagra o l’especialista lesionat de Drive fast (the stuntman). Però, més que el romanticisme dels perdedors o l’orgull de classe, ara preval l’autocomplaença.
“Aquest disc és un retorn a les cançons basades en personatges i amb extraordinaris arranjaments orquestrals a l’estil cinematogràfic”, diu Springsteen sobre aquest treball produït amb Ron Aniello que no estalvia cordes i que compta amb col·laboradors com Jon Brion i David Sancious, teclista en els primers discos del Boss. Musicalment, tot i no tenir la maquinària sonora de l’E Street Band, la producció també allunya les cançons de discos sense la banda com Nebraska i The ghost of Tom Joad. La slide guitar i l’acordió són anècdotes en un treball d’obediència orquestral que mira de consensuar influències com les de Roy Orbison (evident a There goes my miracle ), Jimmy Webb (estructural a tot el disc) i el Bob Dylan més folk i espiritual (Somewhere north of Nashville ). Tot plegat té sentit perquè aquest últim viatge a l’oest no té res a veure amb el que va fer fa gairebé 50 anys conduint un camió que no sabia conduir o el que va compartir anant cap a Hollywood amb el seu amic Matt Delia a l’època de Nebraska.
Springsteen mateix ho diu: és un retorn a les casernes de la tardor, potser perquè, com va intuir fa uns anys, la seva veu ja no té incidència en el present. Ho va constatar quan va publicar Wrecking ball el 2012. La ràbia per l’estafa financera que va provocar la crisi del 2008 el va dur a escriure contra “el capitalisme salvatge”. L’Springsteen que durant 35 anys havia estat escrivint cançons sobre el que ell mateix descrivia com “el trauma de la Nord-amèrica postindustrial i l’anorreament de la classe treballadora” se sentia amb força per representar la indignació de classe. “Sabia que era la música que havia de fer. Era la meva feina”, deia. I la va fer, però la repercussió d’aquelles cançons no va ser la que esperava. “Vaig arribar a la conclusió que als Estats Units havia minvat el poder del rock com a vehicle per a aquestes idees”, escrivia Springsteen a les memòries.
Segurament això també explica per què Western stars és com és, un bon disc d’algú que ha assumit un rol diferent i que obre la porta a la melancolia. Hi ha un gest honest en aquesta resignació. Podia haver fet un manifest anti-Trump, i encara més tenint present que bona part de les imatges de Western stars són paisatges de frontera, però potser s’ha estimat més fer un pas al costat i que siguin uns altres, més joves, més connectats amb el present, els que alcin el puny.
Tres pel·lícules recents que viatgen pels EUA
‘American honey’
A diferència del disc Western stars de Springsteen, a la pel·lícula American honey (2016) Andrea Arnolds’enfronta a un present conflictiu a través del viatged’una colla de desheretats de la classe obrera, com els oblidats de Buñuel però amb furgoneta. Amb llibertat, però sense romanticisme.
‘Comanchería ’
En aquesta pel·lícula del 2016 de David Mackenzie el viatge és doble: un és el camí que recorren els protagonistes per atracar uns bancs en diferents llocs de Texas, i l’altre és un viatge per la restitució de la dignitat. Atraquen el banc que vol embargar-los la casa. Springsteen en podria haver fet una cançó.
‘The miseducation of Cameron Post’
Ambientada el 1993, aquesta pel·lícula dirigida per Desiree Akhavan el 2018 funciona com a premonició de l’onada repressiva de l’era Trump. La protagonista és enviada a un centre de reeducació per corregir la seva homosexualitat. Aquí la carretera és la possibilitat d’una fugida, com en discos anteriors del Boss.