Adéu a Bigas Luna, el cineasta de la carn i l'obsessió

BarcelonaLa magnitud del talent d'un cineasta es pot mesurar per la quantitat d'escenes memorables de les seves pel·lícules. Bigas Luna en té a cabassos. Uns joves i salvatges Javier Bardem i Penélope Cruz buscant-se en el desèrtic paisatge de Jamón, jamón (1991). Biel Duran i Miguel Poveda perseguint Mathilda May a La teta i la lluna (1994). Aquell porró ple de llet a Bilbao (1978). Qualsevol primer pla de Zelda Rubinstein a Angoixa (1982). De fet, cada pel·lícula de Bigas Luna, des de Tatuatge (1976) fins a DiDi Hollywood (2010), té moments d'aquells que només pot reproduir el cinema, i en tots es reconeix la mirada d'aquest cineasta nascut a Barcelona el 19 de març del 1946 i mort ahir a la Riera de Gaià als 67 anys a causa d'un càncer.

Josep Joan Bigas Luna, conegut per l'art pels cognoms, havia trobat a la Riera de Gaià un refugi per pensar i pintar, una altra de les seves passions. Allà continuava donant voltes a Segon origen , una adaptació de la novel·la Mecanoscrit del segon origen de Manuel de Pedrolo. Carles Porta, productor i coguionista del projecte, vol continuar endavant amb aquesta aventura. Diu Porta que acabar la pel·lícula, que encara no s'ha començat a rodar, serà "el millor homenatge" que podria fer al seu amic. L'empremta de Bigas Luna quedarà en el guió, les localitzacions i el càsting, perquè "havia triat dos joves actors que seran un enorme descobriment, el descobriment pòstum de Bigas Luna", diu Porta, que recorda el magisteri del director a l'hora de descobrir els protagonistes dels seus films.

L'any passat la Filmoteca de Catalunya ja li va fer un homenatge en vida, que és com millor són tots els homenatges. Esteve Riambau, director de la Filmoteca, va triar Bigas Luna per inaugurar la nova seu de la institució al Raval.

Aquell cicle va servir per posar a l'abast del públic la filmografia completa del director barceloní i per explicar el seu món a partir de diàlegs amb obres de cineastes com Federico Fellini, John Huston i Cathérine Breillat. La Filmoteca reconeixia l'obra d'un home que va crear lliure, al marge de gèneres i d'escoles, i que va tenir clares dues màximes: explicar una història i filmar amb actitud i passió. Així ho va transmetre també a la gent amb qui va treballar. "Bigas Luna serà sempre un punt de referència a la meva vida", va dir ahir l'actor Jordi Mollà, un dels tres vèrtexs del triangle de Jamón, jamón .

Desig, ambició i misèria moral

Com escrivia ahir Isaki Lacuesta al blog 'La Crítica Espectacular', Bigas Luna "sabia que el cinema és un art per compartir", un vehicle per compartir també les seves obsessions estètiques i vitals, la seva mirada sense filtres fins al cor del desig, tant és si era tèrbol, hedonista o poètic. I per compartir amb ell una manera d'explicar una Espanya imperfecta, a vegades sòrdida i xarona, poblada per personatges que ell s'estimava, o si més no els filmava amb estimació, fins i tot aquell Javier Bardem de Huevos de oro que ja el 1993 era el retrat brutal de la misèria moral de la cultura del pelotazo , de l'especulació immobiliària i de l'enriquiment més insensat. I abans els germans de Caniche , miserables exemples d'una burgesia decadent que només esperen que la mort d'una tieta els permeti heretar per ser el que aparenten ser.

El cinema ens ha fet conèixer Bigas Luna, però ell venia del disseny i de les arts plàstiques. Va entrar en el setè art un cop mort Franco, amb Tatuatge , una adaptació de la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán. El material literari li va proporcionar l'excusa per començar a perfilar el seu estil inequívoc a l'hora de filmar la sordidesa de la Barcelona dels anys 70.

El següent pas ja el va fer sense crossa literària. A Bilbao (1978) va elaborar un guió que reflectia la seva llibertat per endinsar-se en les zones més fosques del desig. L'aposta era alta: un psicòpata sense cap mena de glamur ni d'estilització s'obsessiona amb una prostituta i la converteix en la seva joguina eròtica. Aquí apareix el Bigas Luna erotòman, però en un estat tèrbol. El Festival de Canes va valorar la força de Bilbao i la va seleccionar per a la quinzena de realitzadors.

Aquell Bigas Luna de finals dels 70, retratista de les zones d'ombres de la societat que sortia a batzegades de l'opressió franquista, va donar pas al Bigas Luna més internacional. El 1981 va rodar als Estats Units Reborn , un drama protagonitzat per Dennis Hopper, que posa cara a un predicador televisiu, un depredador que vol treure profit econòmic d'un suposat miracle. Aquesta mena de depredador masculí tocat per la cobdícia ha sovintejat la filmografia del director barceloní.

Després de Reborn , va dirigir Ángela Molina, Fedor Atkine i Patrick Bauchau a Lola (1986), un triangle eròtic amanit amb una intriga policial, i un any més tard va fer una incursió en l'horror metacinematogràfic a Angoixa . Va dedicar després uns anys a la pintura, i el seu retorn al cinema va ser el 1990 amb Las edades de Lulú , una adaptació de la novel·la d'Almudena Grandes en què Bigas Luna va desfermar l'erotisme de Francesca Neri. Tot era a punt per a la trilogia ibèrica: Jamón, jamón , Huevos de oro i la més felliniana i poètica La teta i la lluna . Aquestes tres pel·lícules, sobretot les dues primeres, expliquen el mapa moral de la societat espanyola de principis dels 90, i funcionen com un tríptic sobre el germen de molts dels mals del present. Bigas Luna conjuga desig sexual i fantasia amb cobdicía i egoisme, i el resultat és demolidor.

Premi a Venècia

Jamón, jamón , a més de descobrir la química entre Penélope Cruz i Javier Bardem, va fer que el Festival de Venècia premiés Bigas Luna com a millor director. Bámbola (1996), amb Valeria Marini, i La cambrera del Titànic (1997), amb Aitana Sánchez-Gijón, que va repetir a Volavérunt (1999), van donar pas a Son de mar , amb Leonor Watling i a partir de la novel·la de Manuel Vicent. Va ser el retorn de Bigas Luna a la realitat espanyola, una mirada que no va abandonar a Jo sóc la Juani (2006), el retrat d'una perifèria amb un desig -triomfar- però poques esperances. Aquest film té una mena de continuació a DiDi Hollywood (2010), un relat sobre el preu que han de pagar actrius com les que han treballat amb Bigas Luna quan no tenen davant un director que les estimi i les valori com ho feia ell.