Benito Bermejo: “Els forats negres de la història no són només culpa de la dreta”

BarcelonaBenito Bermejo (Salamanca, 1963) fa 20 anys que investiga quin va ser el destí de milers d’espanyols deportats als camps nazis. Bermejo es va fer cèlebre l’any 2005 perquè va descobrir que Enric Marco era un impostor: feia anys que oferia el seu testimoni com a víctima del nazisme, però mai havia estat en un camp de concentració. No és l’únic que va desemmascarar: pocs mesos abans havia descobert la mentida d’Antonio Pastor. Ara s’acaba de reeditar el seu llibre El fotògraf de l’horror. La història de Francesc Boix i les fotos robades als SS de Mauthausen (RBA-La Magrana). Aquesta edició compta amb el pròleg de l’escriptor Javier Cercas, que es va inspirar en la descoberta de Bermejo per escriure la novel·la El impostor, publicada per Literatura Random House la tardor passada. De fet, l’historiador n’és un dels personatges.

¿El fotògraf Francesc Boix ha sigut prou reivindicat?

Durant molt de temps va ser oblidat. Va fer de reporter, però durant molt poc temps, perquè va morir amb només 30 anys. No es va tornar a parlar d’ell fins a finals dels anys 90, amb el llibre Españoles en el holocausto,de David. W. Pike. Pike va comprar sense qüestionar-la la versió que li va explicar Antonio García, també deportat a Mauthausen i que va treballar amb Boix al laboratori fotogràfic. Va acceptar que Boix era un sàdic, un venut i un monstre. El que sorprèn és que García fa córrer aquesta història més de 40 anys després que morís Boix. Crec que García estava molt enfadat per la fama de tenir una por exagerada i de no haver-se implicat prou.

Reconstruir què va passar als camps de concentració i extermini nazi és complex, sobretot perquè bona part de la informació són testimonis orals. Vostè va descobrir dos impostors.

Em vaig trobar amb aquests dos casos sense buscar-los i és una experiència que no desitjo a ningú. En qualsevol investigació, el premi és avançar, però en el cas de Marco i Pastor va ser un premi amarg. Hi va haver gent que es va enfadar i em vaig guanyar l’enemistat d’alguns.

Va ser el primer a investigar-los i a publicar la seva investigació.

Hi havia alguns deportats, com Emiliano Pérez Dorado, que desconfiaven d’Enric Marco. També hi havia hagut un col·laborador de l’Amical de Mauthausen que havia sol·licitat informació sobre Marco a l’arxiu del camp de Flossenbürg -on Marco afirmava que havia sigut deportat-. Li van respondre, però el sobre el va obrir Marco i va apartar aquest col·laborador de l’Amical.

Però tant Marco com Pastor van mantenir la seva versió durant anys. Tothom se’ls havia cregut.

Pastor va tenir molt èxit perquè era encantador, es prestava a parlar amb la premsa i, si deia coses que no acabaven d’encaixar, tampoc passava res. Alguns mitjans de comunicació busquen poder treballar ràpid i, d’altra banda, entre els acadèmics, entre que sorgeix la idea, es planteja i s’escriu poden passar més de vuit anys.

Vostè treballa per lliure.

Molt a pesar meu. No treballo en les condicions ideals.

Quin paper creu que fan l’Amical de Mauthausen o altres entitats en el relat de la deportació? ¿Vostè va tenir algun desacord amb l’Amical?

He tingut algun desacord amb algunes persones de l’Amical, molt poques, que ni tan sols són deportats. Hi ha persones, però, que admiro, com Jordi Riera, de l’associació Triangle Blau. Va descobrir que era fill d’un home que va morir a Mauthausen amb el llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis (Edicions 62, 1977). Tenia 45 anys. Des d’aleshores ha anat 40 vegades a Mauthausen. No ha fet de la història de la deportació un patrimoni seu. Va ser a l’Amical de Mauthauen, però Enric Marco el va apartar.

¿Creu que s’ha fet prou per recuperar la memòria dels deportats?

Quan el 2006 amb Sandra Chueca vam publicar Libro Memorial: españoles deportados a los campos nazis (1940-1945), algunes famílies es van posar en contacte amb mi perquè gràcies al llibre havien descobert que el seu pare, el seu avi o el seu oncle havien mort en un camp de concentració o d’extermini. Els buscaven des de feia dècades. És curiós, perquè fa poc, el ministre de Cultura, José Ignacio Wert, va reivindicar el llibre. Quan ho fa, assumeix que Mauthausen també forma part del nostre passat, i això és un pas endavant. Però no hem arribat a un mínim denominador cívic comú en moltes coses. Per als austríacs Mauthausen és una qüestió d’estat, forma part de l’educació més elemental. La història té encara molts forats negres, com el Valle de los Caídos, i no tot és culpa de la dreta. Tampoc han fet res altres formacions polítiques. A vegades, fins i tot els antifranquistes són una mica franquistes.