Ben Affleck vincula la CIA i Hollywood A 'Argo'

BARCELONA.A principis de la dècada passada, quan Ben Affleck encadenava films irrellevants artísticament -del blockbuster bèl·lic Pearl Harbour al film de superherois Daredevil , passant pel fallit intent de Kevin Smith d'acostar-se a la comèdia romàntica mainstream a Una noia de Jersey - i la relació amb Jennifer Lopez va convertir-lo en habitual de la premsa del cor, res feia presagiar que una dècada després l'actor seria un dels directors més sòlids del panorama comercial del cinema nord-americà.

El nou llarg dirigit per Affleck, Argo -el tercer després d'adaptar magníficament Dennis Lehane a Gone baby gone i del competent thriller d'acció The town -, arriba avui a les cartelleres precedit d'un rum-rum que l'assenyala com un dels clars favorits de cara a la pròxima cerimònia dels Oscars. A partir de postulats del cinema de suspens i un embolcall de thriller polític, la pel·lícula escenifica un engany en què el mateix cinema hi té un paper central.

L'acció arrenca a finals del 1979, en plena revolució islamista a l'Iran, quan una multitud irada irromp violentament a l'ambaixada nord-americana i pren els ocupants com a hostatges. Aprofitant el caos, sis diplomàtics s'escapen en secret i es refugien al consolat canadenc. L'agent de la CIA especialista en rescats, Toni Méndez (Ben Affleck), s'empesca un pla recargolat per treure'ls del país sense comprometre la posició nord-americana: fer-los passar per l'equip de rodatge d'una producció de ciència-ficció. "És la millor mala idea que tenim", explica Méndez als seus caps.

Una història increïble

Per increïble que pugui sonar l'argument -"si això fos una pel·lícula, ningú s'ho creuria", afirma un dels personatges-, Argo està basada en fets reals. El guió de Chris Terrio adapta lliurement un article de Joshua Berman publicat a la revista Wired quan l'operació es va desclassificar en què es revelen els detalls i la implicació nord-americana en un rescat que fins fa uns anys s'havia atribuït a l'acció del govern canadenc. Com desvelava Berman, Hollywood va tenir un paper rellevant en el rescat dels sis diplomàtics. La CIA va recórrer a un dels seus contactes a la Meca del cinema, John Chambers, especialista en efectes de maquillatge que havia guanyat l'Oscar pel seu treball a El planeta dels simis . Méndez i Chambers van crear en pocs dies una falsa companyia de producció a Los Angeles amb l'objectiu de promoure una pel·lícula inexistent: l'odissea èpica de ciència-ficció Argo , una de tantes pel·lícules que llavors es produïen arran de l'èxit de La guerra de les galàxies . La finalitat de tota aquesta mascarada era bastir una coartada creïble perquè el govern iranià concedís el permís per visitar possibles localitzacions i, proporcionant noves identitats als diplomàtics com a membres de l'equip tècnic del film, treure'ls en secret del país.

Argo són tres pel·lícules en una: un thriller de despatxos sobre la caòtica gestió que la CIA fa de la crisi dels hostatges, un comentari irònic sobre el Hollywood de finals dels 70 -més centrat en els aspectes delirants del negoci que en els valors artístics d'una dècada avui mitificada- i una tensa intriga teixida amb els mecanismes clàssics del suspens que descriu amb precisió quirúrgica el salvament dels diplomàtics, estirant la tensió fins a l'últim sospir.

Amb Argo , Affleck abandona els baixos fons de Boston que ambientaven els seus dos primers films -i també L'indomable Will Hunting , pel guió de la qual ell i Matt Damon van guanyar l'Oscar el 1997- i apunta cap a un escenari geopolític molt més complex. En el context posterior a l'11-S era fàcil caure en una revisió demagògica dels fets, però Affleck, que a la universitat es va especialitzar en estudis sobre el Pròxim Orient, es cura en salut amb un pròleg que situa històricament la revolta islàmica i el sentiment antiamericà de l'Iran, exposant clarament la política intervencionista dels Estats Units. Aquesta neutralitat ideològica i la visió fosca dels passadissos del poder compensen en certa manera el triomfalisme del tram final de la cinta, que traeix la sobrietat i contenció prèvia.

Però el més destacable d'Argo és la seguretat amb què Affleck transita pels diferents registres del film, amb pols ferm i cal·ligrafia de director experimentat. Potser no té l'espessor dramàtica o l'ambició narrativa d'altres autors, però en el panorama del cinema mainstream actual Argo és l'excepció: entreteniment adult, ben escrit i interpretat, sense pànic a l'ambigüitat. Cinema de gènere que no insulta la intel·ligència de l'espectador i, de propina, treu a la llum un episodi obscur de la història recent del Pròxim Orient.

I per la novetat que suposa en la carrera del director, també sorprèn l'humor corrosiu de la part central, en què uns inspirats Alan Arkin i John Goodman supuren mala bava i ironia contra el món del cinema. Sense tocar allà on cou ni fer emprenyar els acadèmics, això sí: al cap i a la fi, aquesta és una pel·lícula en què Hollywood acut al rescat. Per una vegada, el productor de torn no és el dolent, sinó un dels herois de la funció.