Bellver: un programa al cim

PalmaEl tàndem Txaikovski-Dogadin va ser l’encarregat d’inaugurar aquesta nova edició del Festival Bellver, com un apèndix de la temporada de l’Orquestra Simfònica Illes Balears, al marc incomparable, que és un tòpic, però incontestable. Dirigia la funció Pablo Mielgo, que de bell nou mostrà bona química amb el solista de torn. Sergei Dogadin ja havia tocat amb els mateixos acompanyants en dues ocasions anteriors. La temporada 23/24 interpretà el Concert per a violí, d’Alexander Glazunov, i la següent fou l’encarregat d’encetar la temporada de la Simfònica amb el Concert per a violí. A la memòria d’un àngel, d’Alban Berg. Dijous, vull suposar que amb el Domenico Montagnana, del 1721, ens va oferir una peça més reconeguda que les esmentades, però amb un grau de dificultat superior, tan immens com excels, amb el Concert per a violí i orquestra en re major op. 35, de Piotr Ilitx Txaikovski, l’únic que el rus que molts cops no ho semblava va compondre per a aquest instrument. 

No cal dir que qualsevol indici d’originalitat amb pretensions revolucionàries, en el seu moment inicial i iniciàtic, sempre genera un broll d’improperis dels quals no es va salvar el compositor. Com per exemple un “empestava l’oïda”, que li va dedicar el crític austríac, nascut a Praga sota el domini dels Habsburg, Eduard Hanslick. Avui, ja al cim, és una d’aquests vuit mil musicals que no necessita defensa ni ponderació. Un clàssic, que combina a la perfecció harmonia estètica amb funambulisme interpretatiu. Un repte pel qual cal –“tan sols”– una sobredosi d’excel·lència per a la seva execució. Tot i que hi va haver un mínim descontrol inicial, la interpretació es va assentar de seguida per convertir-se en un monument musical de les dimensions i característiques que atresora i que no són poques. Sergei Dogadin va desplegar totes les seves habilitats, augmentant prestacions amb una cadenza superba, entre les notes d’una melodia mítica. D’una delicadesa marca de la casa la Canzonetta, el segon moviment; enèrgic i penetrant el tercer. Allegro vivacissimo, mai més ben dit. Bis de rigor. El públic dempeus.

Per si fos poca cosa, que això sempre és un handicap, rere una peça tan famosa i prestigiosa, va tocar el torn a Johannes Brahms i la seva Simfonia núm. 1 en do menor op. 68, que alguns malànimes varen titllar de la “desena de Beethoven”, quan segurament té tants deutes o més amb Wagner. Tot i això, sense oblidar les estructures del primer i el quart moviment, amb segell propi, personal i intransferible, Brahms en estat pur. Però l’imponent Inici dels timbals li va passar factura, avui convertida en anècdota, perquè el que requereix la seva interpretació és una imponent sobrietat, que no és oxímoron sinó un fet. Potser hi faltaven un parell d’efectius per encimbellar la composició al lloc que li correspon, però, en qualsevol cas, Mielgo i l’orquestra varen deixar palesa la sobrietat i el rigor per arrodonir un programa al cim.