La "bellesa profunda" dels edificis d'Enric Miralles

BarcelonaLa Torre del Gas, d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, és visible des de molts punts de Barcelona. Una de les vistes més icòniques és la d'aquest gratacel, actualment anomenat Torre Marenostrum, emmarcat per l'Arc de Triomf. Aquesta omnipresència va captivar la cineasta italiana Maria Mauti (Milà, 1974), que ha dirigit un documental sobre l'arquitecte barceloní titulat senzillament Mirallese, i que forma part de la programació del festival DocsBarcelona. Les entrades per a aquest dimarts estan exhaurides, però hi haurà una altra projecció el dia 17 al cinema Renoir Floridablanca, i està previst que el documental arribi als cinemes al setembre.

"Em vaig posar en contacte amb molta gent que el coneixia, i de seguida em vaig adonar que Miralles era un personatge per a una pel·lícula –explica Maria Mauti–. Estava molt afectada pel fet que Miralles va morir molt jove i perquè està enterrat en una de les seves obres mestres [el cementiri nou d'Igualada, dissenyat conjuntament amb Carme Pinós]. Així que vaig entendre que la seva vida i la seva obra estan connectades per sempre, i que en el documental podíem mostrar una part de la seva vida entra cadascuna de les obres que vam triar". Entre les obres hi ha –a més de la Torre Marenostrum–, l'habitatge de Miralles i Tagliabue, el Mercat de Santa Caterina i el Parlament d'Escòcia, totes tres fruit de l'estudi Enric Miralles Benedetta Tagliabue (EMBT). Així mateix, a més del cementiri d'Igualada, Mauti s'endinsa en altres obres de la primera etapa de Miralles al costat de Carme Pinós, com l'escola-llar de Morella, el centre cívic d'Hostalets de Balenyà i el Palau d'Esports d'Osca. Aquest últim va ser molt sonat perquè la coberta es va enfonsar durant la fase final de les obres.

En les converses que va mantenir amb els coneguts de Miralles, que va morir prematurament el 2000 als 45 anys víctima d'un tumor cerebral, Mauti es va trobar amb una figura "una mica mítica". Així que va intentar anar més enllà d'aquesta idea fixa: a partir d'un llibre del crític James Lord sobre Giacometti, la directora planteja el documental, que ha coescrit amb l'escriptora Sara Mesa, com una novel·la en onze moviments i sense un final. Tot plegat és una evocació de la mateixa arquitectura de Miralles, que jugava amb el que trobava en els llocs on construïa, l'atzar i l'inacabat. "Hi ha una part política en aquesta política que és donar valor a la bellesa, a una bellesa profunda, perquè la bellesa és un valor antic com el món, perquè pot canviar les persones, millorar-les, així que pot tenir un valor cultural i polític molt potent", diu la directora.

Amb unes filmacions domèstiques inèdites

L'origen del documental, que és una producció d'Oberon Media, es remunta al 2019. Un altre element clau de la pel·lícula és que Tagliabue va posar a disposició de la directora un reguitzell de pel·lícules domèstiques inèdites. Així que Mauti va plantejar les seqüències tenint en compte les filmacions casolanes, amb l'objectiu de fer entrar Miralles, des del passat, directament en la història. És un exercici semblant al que havia plantejat el mateix Miralles al llarg del recorregut pel cementiri d'Igualada, quan parlava d'estar alternativament viu i mort, o a casa seva, un habitatge circular l'entrada i la sortida del qual són difoses.

"És com si Miralles entrés avui en la seva obra, com si fos una aparició, com si encara hi fos –diu Mauti–. No he volgut fer cap judici artístic, ni he volgut fer una pel·lícula especialitzada. He volgut anar més enllà, i buscar una cosa invisible, una bellesa que potser no està en primer pla, però que està molt present en les seves obres, i treure-la a la llum per a tothom", afegeix. Abans de Barcelona, Miralles es va poder veure en alguns festivals com el de Màlaga. També participen en la producció Filmin i TV3, així que hi haurà encara més oportunitats per veure'l.