Beethoven, a Bellver

PalmaGran programa i un protagonista de luxe varen donar el sus dels Estius Simfònics amb els quals, any rere any, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears omple el castell de Bellver de gom a gom quatre dijous consecutius, com a cloenda d’una temporada prou interessant. L’Obertura Leonore, núm. 3 op. 728 va ser l’elegida per Pablo Mielgo per donar la benvinguda. Una composició que inicialment anava destinada a ser la presentació de Fidelio, l’única òpera de Ludwig van Beethoven, però la va considerar massa potent i, com cal, el temps l’ha situada al lloc que li correspon: una peça de repertori, autònoma. I amb aquesta imponent carta de presentació, marca de la casa, va quedar clara la dimensió del que seria aquesta primera vetllada simfònica al bell mig del pati d’armes de la fortificació.

El punt àlgid va venir a continuació, de les mans de Denis Kozhukhin, amb la interpretació del darrer concert que va poder estrenar el mateix compositor, el Concert per a piano núm. 4, presentat al teatre An der Wien, juntament amb les Simfonies 5 i 6, tres moviments de la Missa en Do, una Fantasia per a piano, una ària de concert i la Fantasia Coral. Quatre hores. Des de les sis i mitja fins a les deu i mitja d’un 22 de desembre de 1808, que, és clar, feia un fred que pelava. No era el cas de dijous, amb una temperatura agradable, sobretot tenint en compte les perspectives. Amb Leonora, ja havíem entrat dins una altra dimensió, des d’on el solista amb la seva peculiar entrada en solitari obria una nova porta. Apareixia la corda agafant el testimoni de les suggerents primeres notes d’aquest Allegro Moderato, que finalitza amb una cadència de notes molt llargues, no gaire espectacular, però molt significativa pel que fa al discurs de la composició. Kozhukhin, sempre ponderat i resolutiu, exhibí les subtileses imprescindibles d’aquest final tan recurrent i genuí. El moment cabdal resideix al segon moviment, Andante con moto, d’intermitents contrastos amb què el piano i el tutti se situen als antípodes, amb la dolçor del primer i la severitat de la tropa. Tot al contrari que el tercer, quan el piano recull l’exposició de l’orquestra i la converteix en una melodia d’una bellesa inesgotable. Una obra mestra, una altra. Un gran concert, un altre, amb nom i llinatge.

La segona part fou per a la Simfonia núm. 4 op. 120, de Robert Schumann, de notòria influència del protagonista de la primera. Tot i això, la més bella simfonia del compositor, d’una paleta senzilla, però d’una magnificència indiscutible, on la potència esdevé franquesa i elegància. Un fi de llarga festa, tan equilibrada com exquisida.