Mariantònia Oliver: “Ballar és fer política; viure és fer política”

PalmaLa Companyia Mariantònia Oliver acaba de rebre el premi Toni Catany ARA Balears de Cultura, però qui li dona nom fa més de tres dècades que obre camins a través de la dansa, a les Balears i a l’exterior. Mariantònia Oliver, coreògrafa i ballarina imprescindible, ha convertit el cos en un llenguatge i la dansa, en una eina de pensament i transformació social.

Què vàreu pensar en saber que rebríeu un reconeixement de l’ARABalears amb el nom de Toni Catany?

— Jo som molt de l’ARABalears. I el nom de Toni Catany ja m’emociona en si mateix. Admir molt la feina que s’ha fet després que ell se n’anàs, el que demostra la generositat que va tenir fins i tot sense que ell se n’hagi pogut adonar. La Fundació Toni Catany, el seu llegat, és un espai que respira.

Aquest premi arriba en un moment especial de la vostra trajectòria? Com el definiríeu?

— Arriba en un moment de posar ordre, de reflexionar per on he passat, amb qui he compartit camí, d’adonar-me de qui som i saber què puc oferir. Jo mai no he estat una ballarina extraordinària, però necessit vitalment ballar. Som una creadora, una inventora, crei possibilitats. Entenc que la creació no és producció i que, a més, és interessant en un moment donat deixar de fer espectacles. Els saps fer, però no sempre tens res a dir i això és molt respectuós.

Alguna la deveu tramar ara.

— Estic treballant en l’arxiu de la Companyia Mariantònia Oliver, que és una manera d’entrar dins el passat i veure què hi ha de futur en aquest passat. A més, estic fent un mapatge de la dansa de les Illes Balears, és una feina que m’interessa també per adonar-nos que, de dansa, aquí n’hi ha molt poca programació. Sempre es posa l’excusa de la falta de públic, però no és cert. La dansa té públic. Però no s’estimula la creació ni la producció. Tampoc no hi ha una marca Illes Balears i, ara mateix, la promoció exterior no existeix. A més, on vas sense una marca?

Els premis acostumen a revisar el passat. Vós encara pensau sobretot en el futur?

— Ara tenc ganes de poder deixar la lluita d’assumir el pes. Als creadors ens obliguen a fer de gestors i això no pot funcionar. Jo vull conèixer els boscos, dialogar des de la imatge, començar a fer petits documentals, saber què fan els creadors, què fa la gent, observar quines estructures s’estan creant. Jo continu tenint molta curiositat per la creació artística. Tot s’ha construït des de la nostra ansietat artística.

Quan vàreu fundar la Companyia Mariantònia Oliver, imaginàveu que es convertiria en un referent de la dansa contemporània a les Balears?

— Vàrem començar als anys 80, així que vàrem ser dels primers que vàrem engegar la dansa contemporània. Som persones històriques, els primers anys 80 tot estava per fer; als 80 començaren moltes coses. El millor, però, és que encara som viva i encara estic treballant.

Què ha canviat més en la vostra manera d’entendre la dansa en aquestes quatre dècades? El cos, la mirada vostra o la societat?

— El que ha canviat més és la diversitat, les moltes maneres de fer les coses. I també la tolerància amb les diverses maneres de fer i el respecte a l’aportació artística.

La Companyia Mariantònia Oliver ha impulsat projectes de dansa amb persones grans, amb joves en risc d’exclusió social, amb persones amb discapacitat. Quan descobriu que la dansa també pot ser una eina de transformació social?

— Quan vaig arribar a Mallorca. Vaig pensar que era vital estendre la dansa a tothom, restringir-la no tenia cap sentit. Primer vaig proposar fer dansa a l’escola. Em varen dir que preparàs una classe, però jo no trobava que una lliçó esporàdica tingués gaire efecte. He acabat fent una feinada dins les escoles. En tot cas, fer ballar persones que mai no es pensaven que ballarien és molt important. Fer política és crear oportunitats des de l’escolta. De fet, per mi, ballar és fer política; viure és fer política.

Encara hi ha prejudicis sobre qui pot ballar i qui no?

— Tot i que n’hem llevat molts, sempre n’hi haurà. Pensau que parlam del cos, i el cos sempre ha estat observat. De tota manera, depèn de cada espai i de cada format de dansa. Cadascú s’ha de fer el seu lloc. Però crec que quan desenvolupam un respecte vers l’art vol dir que hem aconseguit tenir una mirada diversa i podem posar cada contingut al seu lloc.

Creis que els cossos estan més alliberats o més condicionats que fa 30 anys?

— Les dues coses. Estan més alliberats perquè hi ha més respecte a la diversitat, però més condicionats per la dictadura digital.

Es pot fer una carrera internacional des de Mallorca o encara implica nedar sempre a contracorrent?

— He pogut fer molta feina a Mallorca. També des de Maria de la Salut. El centre de creació EiMa, a Maria, ja té deu anys i un bagatge important. També el Festival EiMa el feim a Maria. El valor de la cultura no té per què estar en una gran capital, està allà on succeeix.

Quins dèficits estructurals creis que arrossega el sector cultural a les Illes?

— Aquí, institucionalment, hi ha relació amb el producte, però molt poca amb l’artista. Jo em deman quin compromís té el nostre territori amb els propis artistes. De fet, quan deia que no hi ha una marca Illes Balears, diria que no n’hi ha perquè no valoram els nostres artistes. Si els valoràssim, entendríem millor quines infraestructures falten.

Què ens diu d’una societat la manera com cuida o descuida la cultura?

— És significatiu que ara hi hagi molt espectacle que és com una operació de màrqueting. Un aparador sense crítica. Hi ha inauguracions i més inauguracions d’arts visuals. Palma té un pressupost ínfim per programar arts escèniques, amb la quantitat de doblers que han gastat en la candidatura a capital cultural.

La dansa és també una manera de pensar?

— És clar que és una manera de pensar i de comprometre’s.