Rafeef Ziadah: "Poden assassinar els poetes palestins, però no podran matar les seves paraules"

BarcelonaRafeef Ziadah (1979) és poeta, periodista i activista palestina. La seva família va fugir de Haifa el 1948, amb l'expulsió massiva de palestins que va donar lloc a la creació d'Israel. Ella va néixer en un camp de refugiats del Líban, i va tornar a ser desplaçada per la invasió israeliana del 1982. Va créixer a Tunísia, va viure al Canadà i ara és ciutadana del Regne Unit. Coneguda arreu per poemes que es van fer virals en les anteriors guerres de Gaza, ara ha començat una gira amb el seu recital Poesia contra la barbàrie: let it be a tale [que sigui un conte], en homenatge a Refaat Alareer, un poeta assassinat a Gaza el 6 de desembre del 2023 en un bombardeig israelià. Rafeef Ziadah va actuar divndres a Barcelona al costat del músic Phil Mansour.

Amb el que està passant a Gaza, queda lloc per a la poesia? 

— Com tots els palestins, fa sis mesos que, quan em llevo, el primer que faig cada matí és mirar el mòbil per saber si els meus amics i familiars han sobreviscut. Per a mi és molt difícil pujar a l'escenari, però sento que ho haig de fer. La gira està dedicada al doctor Refaat: volem dir que poden assassinar els poetes palestins, però no podran matar les seves paraules. I és per la força de gent com ell i per la memòria de gent com ell que volia fer la gira i parlar del genocidi a Gaza. Sempre dic que la poesia és un mecanisme de supervivència. L'Estat d'Israel nega l'existència dels palestins i, quan escrivim, estem dient que existim. Hem tingut desenes de poetes assassinats a Gaza: artistes, professors, educadors, periodistes... Israel dispara contra tot el que significa vida a Palestina. I la millor manera de lluitar contra això és seguir dient que existim, que tenim una història, i que la seguirem explicant passi el que passi.

Va escriure We teach life [Ensenyem vida] el 2011, on explica com un periodista li va demanar si la solució no seria que els palestins "deixessin d'ensenyar les seves criatures a odiar". El poema sembla més actual que mai.

— Honestament, la meva relació amb la meva poesia se'm fa difícil. Ja fa molt de temps que diem que ensenyem la vida, i no sé què espera el món. Fa poc vaig adonar-me que era una de les poques dones de la meva família en diverses generacions que he passat dels 40 anys. Quin és el llindar entre la vida i la mort que la gent està esperant que es traspassi per alçar-se i aturar aquest genocidi? I més quan aquest genocidi s'està cometent amb els diners dels contribuents de la Unió Europea, el Regne Unit i els Estats Units. Els governs europeus van donar llum verda a Israel perquè actués com ho està fent a Gaza i no ho podria fer sense el seu suport polític, econòmic i militar. I és per això que aquesta guerra realment ha posat Europa davant del mirall. És cert que els Estats Units són el principal aliat d'Israel, però penso que a Europa tendim a ignorar la complicitat dels governs europeus. Europa ha de deixar de comprar i vendre armes a Israel, ha de deixar de tenir relacions normals amb un país investigat per genocidi al Tribunal Internacional de l'ONU.

Encara li fan aquesta mena de preguntes quan atén entrevistes?

— Sí, i això és el que fa més por. La BBC va fer una enquesta on preguntaven: "Està d'acord que Israel bombardegi l'hospital d'Al-Shifa si a sota hi ha bases de Hamàs?". Als mitjans occidentals hi ha molta doble moral i molta hipocresia amb els palestins. Jo abans ho anomenava deshumanització, però crec que ara hem de dir que és racisme. I alhora també penso que la gent arreu del món comença a veure clarament què fa Israel. Crec realment que la majoria de la gent està al costat dels palestins. Hi ha una desconnexió entre governs que tècnicament s'anomenen democràtics i la ciutadania.

I els seus poemes arriben també als palestins?

— El 2014, mentre les bombes israelianes plovien sobre Gaza, vaig rebre una trucada telefònica d'un metge de l'hospital d'Al-Shifa que em va dir: "Ja no tenim espai per guardar els cadàvers. ¿Pots escriure un poema? Com que tu parles en anglès potser a tu t'escoltaran". Va ser molt difícil per a mi en aquell moment: pensava que les meves paraules no podien aturar la barbàrie. Vaig escriure el poema Si les meves paraules. Parlo cada dia amb gent a Palestina. Israel intenta dividir-nos, com si els refugiats no fóssim part del poble palestí. El que està passant és molt dur per a tots nosaltres, però també ens està unint: arribes a un lloc ple de palestins i només amb una mirada entenem el nostre dolor.

Encara té esperança?

—  L'estratègia de Netanyahu és que ens cansem, que cedim a la barbàrie. Però si la gent de Gaza no s'ha trencat després de més de sis mesos de bombardejos, si el poble palestí no s'ha trencat després de 75 anys de Nakba, si Israel no ha aconseguit esborrar-nos del mapa... Els que vivim a fora hem de prendre aquesta energia, i continuar lluitant perquè tot això no es normalitzi. Hem de seguir sortint al carrer per dir que no volem ser còmplices d'aquest genocidi. El recital porta el nom del poema del Refaat, que diu: "Si he de morir, que porti esperança, que sigui un conte". El més important que puc fer per la gent de Gaza avui, i per la memòria del Refaat, és mantenir l'esperança. L'esperança de ser lliures, de viure amb la nostra humanitat i dignitat.