Artistes al seu taller: “L’estudi és com una trinxera, hi vens a batallar”

PalmaA mig camí entre espais sagrats regits per una sèrie de normes no escrites i laboratoris on tot pot passar. Així són els tallers on fan feina habitualment quatre artistes mallorquins: Albert Pinya, Teresa Matas, Rafel Joan i Catalina Julve. Com les obres, els seus tallers tenen poques coses en comú: els de Pinya i Julve són locals grans i oberts que tenen dividits en diferents zones, mentre que Matas i Joan treballen a racons específics dels seus habitatges. Tanmateix, tots coincideixen en una cosa: el taller, d’una manera o d’una altra, no només determina l’obra, sinó que defineix també l’artista. L’ARA Balears ha entrat als estudis on actualment creen, reflexionen, pinten i, d’alguna manera, viuen aquests quatre pintors.

Catalina Julve i el retorn a casa

Qualsevol diria que fa només un mes que Catalina Julve (Manacor, 1972) ha aterrat a l’estudi on rep l’ARA Balears: l’obra i el seu procés són tan expansius, com diu ella en un parell d’ocasions, que aquest concepte es trasllada també a l’espai on ara s’ha instal·lat.

S’ha de dir, però, que no és un lloc nou per a ella i la seva obra: aquesta planta baixa al barri de Baix del Cós, a Manacor, va ser el primer taller que va ocupar, una vegada fet el pas de sortir del racó de ca seva on es dedicava a pintar, fa gairebé deu anys. “Però no me’n podia permetre el lloguer jo tota sola, així que ho vaig convertir en un coworking. A la llarga, però, em vaig adonar que m’havia quedat jo sense l’espai que necessitava, així que em vaig traslladar a una altra banda que estava molt bé, però també tenia molts inconvenients. Quan vaig saber que això es buidava, tot d’una vaig demanar per tornar-hi, en tenia tantes ganes que havia fet plànols d’on ho posaria tot i ha estat arribar i no aturar de pintar”, conta l’artista.

Més enllà d’unes peces que formen part d’una exposició que va fer fa un temps al Museu de Manacor, uns arcs fets amb ullastre que pengen d’un racó de l’estudi, són poques les obres pròpies que Julve hi té penjades. “I a ca nostra només n’hi ha dos, de quadres meus, però és que al taller no m’agrada veure-hi les coses que ja he fet. Sent que em condicionen, que m’influeixen, i no ho vull”, assegura.

En tot cas, una de les peces més destacades del taller prové de l’estudi d’un altre artista: un tòrcul de Joan Riera Ferrari amb què Julve fa, de tant en tant, algun gravat. “No és la millor màquina del món, però em va beníssim, hi puc fer estampes de 50x70, que també em permeten desconnectar de la pintura. És com amb els encàrrecs o amb l’escultura, que també van bé per airejar”, confessa.

Rafel Joan, a foravila

Parlar d’on treballa Rafel Joan (Palma, 1957) és parlar del món i de la vida en general. El seu hort, els arbres de foravila i les profunditats de la costa mallorquina formen part de l’entorn que hauria de ser descrit com el taller d’aquest artista. Rafel Joan va fer realitat el seu somni infantil de “no deixar de caminar en arribar a vorera de la mar i continuar passejant per davall l’aigua” en una sèrie d’immersions que van derivar en quadres que són com bussejar. Més enllà d’experiències puntuals com aquesta, però, fa més de vint anys que dona forma als seus quadres entre dos espais diferents, tots dos a Vilafranca de Bonany.

El primer és un magatzem ubicat dins el poble i on, de tant en tant, hi trasllada alguna obra per veure si allà la pot acabar de perfilar. “De vegades els hi duc per acabar-les, però n’hi ha que van i venen un parell de vegades”, reconeix. L’altre espai, el principal, és un porxo a l’exterior de ca seva on el trobam, pinzell en mà, a punt d’afegir una mica de verd a un racó d’un dels seus quadres. “Estic en un punt més contemplatiu, dedic moltes estones a mirar. Mir al meu voltant, mir el quadre, el moc, el duc davall un arbre… I de sobte veig un punt que ho canvia tot i que si afegesc només una cosa ja tot serà diferent. I així vas fent, dia a dia”.

Fa 27 anys que treballa al poble, però al porxo hi ha un quadre que l’acompanya des d’abans, un paisatge de muntanyes pelades que exerceix de fons de l’estança. “És de l’any 1986 i inicialment el vaig dur aquí per veure com l’havia d’acabar. Però ha anat passant el temps i ha quedat aquí, incrustat, com si fos una finestra a una altra banda. I m’agrada que sigui així. És part de la màgia que tenen les obres, que no depenen només de la teva voluntat. És com la natura. Si et fixes en la pluja o en el vent, veuràs com arriben a compondre les coses. Idò amb la pintura passa el mateix”, reflexiona.

Teresa Matas, en mil i una cares

Diu l’artista Teresa Matas (Tortosa, 1947) que el seu estudi actual és “una mica petit”, tot i que qualsevol espai hi quedaria davant la immensitat d’algunes de les obres d’aquesta artista, com una tela que penja ara mateix al seu taller i gairebé l’omple, d’un extrem a l’altre.

Segons explica la creadora mallorquina, a qui Es Baluard va dedicar una completa retrospectiva l’any 2017, pràcticament cada dia fa feina dins una estança ubicada al mateix pati de ca seva. És un espai que abans es dedicava a acollir sopars i trobades familiars i que l’artista va decidir reconvertir en el seu estudi després de la mort del seu fill, l’any 2005. “Ni em sentia còmoda treballant on ho havia fet sempre, al convent de les Monges del Pla de na Tesa, on sempre em van tractar molt bé, ni volíem fer servir més aquest espai pel que s’havia emprat fins llavors. Va ser un moviment lògic, venir a fer feina aquí”, explica. Afegeix, però, que sobretot hi troba a faltar els sostres alts que sí que tenia abans. “Però la meva obra ha anat més per llarg que per alt, i al final m’hi he anat adaptant”, confessa asseguda en un banquet esquitxat, com gairebé tot el mobiliari, de taques de pintura.

El caràcter multidisciplinari de Matas resulta evident no només al taller, sinó també en el camí que hi du. Aquest passa per altres racons que són també llocs de treball, com una zona de despatx i una altra que utilitza com a magatzem: les mostres de l’obra de l’artista, siguin unes escultures de ferro, uns bocins de tela o unes peces de ceràmica, s’escampen arreu, amb els característics blancs i negres que travessen la seva trajectòria. “Ara sobretot mir les flors, les mir i les dibuix”, afirma Teresa Matas, envoltada d’una dotzena de peces que ho demostren, farcides de flors blanques que destaquen sobre un fons negre.

Albert Pinya, a la trinxera

“El caminante ahuyenta, caminando, a sus demonios. Estos son siempre sedentarios”. Aquesta frase de l’escriptor eivissenc Vicente Valero, escrita amb la característica cal·ligrafia d’Albert Pinya (Palma, 1985), dona la benvinguda al seu taller, ubicat al barri de la plaça de Toros de Palma. “Em va bé per exorcitzar-me quan arrib, per deixar fora d’aquí els dimonis que tenc al cap i netejar-me les idees abans de posar-me a fer feina”, confessa Pinya, qui fa poc més d’un any i mig que es va instal·lar en aquesta planta baixa on ha pogut ubicar diferents espais de treball.

A un racó hi pot mantenir reunions o converses informals; un altre li agrada fer-lo servir per acabar de polir detalls, i també hi té una butaca amb un reposapeus on, si li fa falta, pot fer una becadeta. “Però jo sempre he estat dels que pensen en l’estudi com una trinxera, hi vens a batallar: no hi ha temps per relaxar-se. Ara, és cert que com que pas quasi tot el dia aquí i, a més, em vaig fent gran…”, conta entre rialles.

Entre els elements que destaquen als diferents punts de l’estudi s’hi troba des d’un grapat de revistes del cor –“em van molt bé per fer-les servir de paleta”, assegura l’artista– fins a una muntanya de trossos d’esparadrap que sembla a punt d’adquirir vida pròpia, passant per mostres de les seves línies de feina actuals. Entre ells, unes maquetes d’unes estructures de ferro inspirades en la sèrie Variazioni sul tema del viso humano, de Bruno Munari, i uns curiosos collages fets a partir de xiclets. “Hi he estat fent feina un temps i era bastant graciós tot el procés, perquè m’havia de seure i rossegar-ne per provar quina textura m’anava millor”, relata Pinya, qui reconeix que, tot i les possibilitats del seu taller, a l’hora de pintar sempre ho fa a la mateixa paret. “I no et sé dir molt bé per què, però sempre m’ha passat així, acab fent les coses allà mateix”, afegeix.