MESTRE DE MESTRES

Antoni Artigues, l’home que no es cansava

No tenia res seu, i com Epicur cultivava l'amistat i compartia el vi i el coneixement

Quan vaig conèixer en Toni, de tot d'una vaig adonar-me que era un home diferent. Tenia la mirada d'un nin, caminava pel món purificant l'aigua, vivia dins la República de les Emocions i les Lletres, havia après que no volia ser qui havia de ser, era lliure i rebel, i per això màgic. Sempre anava envoltat de joves poetes, perquè jove ell s'hi sentia. No tenia res seu, i com Epicur cultivava l'amistat i compartia el vi i el coneixement. Sempre estimulava el jovent, els sabia treure allò que hom té a dins a punt de sortir, i et donava suport i t'animava quan defallies. No demanava res a canvi. Bé, sí: la ràbia de viure, el furor d'existir. Nietzscheà d'essència, creia en el superhome que grimpa fins a la muntanya impossible, sabia que ésser viu permetia percepcions vetades als déus. Sentia fúria i es mostrava colèric vers els benpensants cansats d'esperit, no suportava la beatitud dels abatuts, els queixosos; deia que els sempre tristos eren uns ionquis de la seva pròpia tristor. Aquesta va ser una de les grans lliçons que vaig aprendre del mestre: cal dir sempre endavant!!! Fora dols!

Ben mirat, tenia la clau per a l'eternitat, tot encaixa: en l'amor als joves hi havia aquest vessar-se en el temps, ensenyar és perpetuar-se, i en Toni ho feia, sempre poèticament, des de magisteri, a les converses de bar, en els seus muntatges teatrals, en l'elaboració de la seva magnífica pàgina web Mag Poesia; i en la poesia hi va trobar la màgia de mirar el món virginalment.

I es donava als altres, conscient que existien altres persones amb més recursos en segon quins àmbits. Així era de digne i inusual en aquest món superpoblat d'egolatries. Per això us reproduiré una anècdota que un bon dia em va contar en Toni: sent jove va enviar els seus poemes al gran poeta Palau i Fabra, i davant el silenci sobre els seus poemes en la contesta, en Toni va demanar directament a Fabra una opinió. Fabra, de manera elegant, li contestà: "Toni, digue'm que aquests poemes no faran que et faci en més alta consideració de la que ja et tinc". Record com m'ho contà, rient com un sàtir, sense gens d'empegueïment, ben orgullós d'haver après, a tendra edat, que la seva gran obra no l'escriuria ell mateix, sinó a través dels altres. I vaja si ho ha aconseguit!!! Quantes vegades he escrit amb les seves paraules ben presents, pensant "això en Toni m'ho tiraria a la paperera i m'enviaria a pastar", o en altres ocasions més afortunades "això sí que faria gaudir el Conco"; perquè era el nostre Conco, ja que també ens va ensenyar que la veritable família és aquella que triam en aquest anar caminant que és la vida. Va ser també un gran catalitzador, atracant creadors que sense ell mai no s'haurien conegut o intimat. Perquè, a més, en Toni coneixia tots els grans creadors del nostre temps i la nostra terra.

Vull acabar amb una de les seves cites més estimades, del seu admirat paisà (i en certa mesura, i de manera paradoxal, contrapunt seu) Miquel Bauçà: "Caminar i riure molt: el secret de no cansar-se".

El Conco, mai, rotundament mai no va estar cansat.

EDICIÓ PAPER 16/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF