No hi ha dubtes que, amb quasi el cent per cent de les entrades ja exhaurides des del dia de l’estrena, s’ha de qualificar el Macbeth de Plensa com un esdeveniment de primeríssima magnitud. El dubte és saber qui ha venut més, si l’escultor i el seu habitual desplegament mediàtic o les veus de Sondra Radvanovsky, Luca Salsi i Erwin Schrott, que no hi ha dubte són de nivell estratosfèric. En qualsevol cas, el Liceu ha trobat la quadratura del cercle, no sense tenir en compte que “amb diners, Sant Pere balla” i el segon dia del primer repartiment el sant que té les claus del paradís va ballar. Ple fins a la bandera. Un goig.
Hem citat l’escultor i els cantants, però qui realment va brillar per sobre de tots ells va ser, un cop més, Josep Pons, el qual va donar una autèntica lliçó de com manegar-ho tot i portar-lo fins al més alt dels mèrits i valors de la partitura. Per tant, no seria forassenyat, en lloc de batejar la transcripció d’aquesta primera gran composició de Verdi, com el Macbeth de Plensa, canviar el nom de l’artista plàstic pel del director del fossat. El cert és que al final de la representació, una de les millors garbes d’aplaudiments va ser per a ell i per descomptat a la seva orquestra, que varen lluir les gales dels millors dies, que va sonar fluida, potent i, sobretot, sempre i en tot moment fent palesos els colors de la tragèdia.
Pel que fa al repartiment, segurament s’hauria pogut igualar, però difícilment superar. No és notícia si al capdavant hi trobam Sondra Radvanovsky, qui ja va mostrar les seves 'particularitats', -amplitud de volum, afinació i l’aspror recomanada per a l’ocasió des de la partitura- amb La luce langue, tota una declaració de principis, gairebé com el Credo de Iago, quan deixa anar “Els difunts no regnen; a ells, un rèquiem, l’eternitat!”, que va arrodonir amb l’ària del penediment, o alguna cosa semblant, Una macchia é qui tuttora, amb el seu brillant i exigent pianíssim sobreagut ja al darrer acte. Luca Salsi domina el personatge amb més registres que podem trobar dins la galeria del compositor i amb Pietà, rispetto, amore, ho va demostrar amb excreix. El Banquo de Erwin Schrott impecable, sòlid, marca de la casa, mentre que Francesco Pio Galasso va cantar un O figli, O figli miei! i va recollir el preuat guardó de les mamballetes de gran intensitat. El cor amb una Patria opressa com a estendard a l’altura de la resta.
Plensa ja no hi era; per tant, no hi va haver ovació per la seva antologia. Dic antologia perquè aquesta va ser la meva impressió. Les seves figures no es corresponien en absolut amb la història, gairebé les podria haver intercanviades i col·locades en qualsevol moment de la història i haurien tingut el mateix efecte. Bellesa extrema, segell Plensa, indiscutible, no sense l’essencial il·luminació d’Urs Schönebaum. Impressionant i complement indissociable de la tragèdia. Pel que fa la col·lecció de peces de l’escultor, ni una que no fos coneguda, molt coneguda, fins i tot les frases de les siluetes que pengen a contrallum, amb la llegenda que els surten de la boca, ja les havia utilitzades amb uns platells de metal on queien gotes d’aigua; o com alguns ballarins abracen els arbres o, per descomptat, la peça de lletres de l’home assegutamb els braços envoltant els genolls, que presideix el primer i segon acte, també els grans caps comprimits, per no parlar de la sopa de lletres que penja de les bruixes o estampades als vestits -per al vestuari no he trobat cap adjectiu adient. En resum, s’ha fet un homenatge. La direcció artística, també de Plensa, és pobre, els cantants van entrant i sortint en funció que hagin de cantar o no. Poca cosa més, per un espectacle catedralici.