ANÀLISI

Les identitats concèntriques

Mascaró defensava que el coneixement ha d’anar d’allò proper a allò llunyà

En Joan Mascaró i Fornés se sentia mallorquí, català, espanyol, europeu i -per dir-ho així- ciutadà del món. Uns àmbits de pertinença que poden semblar contradictoris però des de la perspectiva d’en Mascaró -i del seu temps- no ho eren, perquè feien referència a diferents àmbits lingüístics i culturals, no a circumscripcions polítiques o administratives. I aquests sentiments o idees no s’articulaven, segons es desprèn dels escrits d’en Mascaró, de manera jeràrquica, sinó en una espècie de cercles concèntrics. Per exemplificar-ho, n’hi ha prou de dir que en Mascaró se sentia espanyol (no debades va escriure que “tan español es el idioma catalán como el castellano”) i que pensava que el castellà havia de ser una llengua de cultura dels mallorquins, coneguda i estimada, però que considerva que la primera llengua del mallorquins, també en l’àmbit educatiu, havia de ser el català.

En paraules seves, “és una veritat gran, universal, (...) que l’home gran s’arrela dins el seu idioma i cultura i poble, i s’enfila dins els valors universals, i fins i tot dins l’Infinit. (...) Els infants han de començar a estimar els ocells, flors, plantes, arbres, mar, cel, terra, muntanyes, història, vida, llengua i tradicions de Mallorca abans d’anar a les altres illes, a Catalunya, València, Castella i resta d’Espanya, Europa i tot el món. És la intesitat d’amor que ens fa universals, i aquesta intensitat s’obté anant de les coses de prop a les d’enfora”. Aquesta concepció identitària li feia afirmar que “jo estim totes les terres i em sent entre germans amb gent de totes les nacions, races, religions i opinions, i crec que el motiu és que estim tant Mallorca. El meu amor a la meva terra em fa comprendre l’amor d’un castellà a Castella, d’un irlandès a Irlanda, d’un indi a l’Índia”. Però també li permetia recalcar que “si pensau escriure literatura, sigui novel·la o poesia o altra literatura, en llengua diferent de la terra allà on viviu anau completament desorientat (...). La nostra tradició, la nostra ànima, la nostra cultura via del poble, no és castellana, ni andalusa, ni gallega, ni murciana: és mallorquina. Jo sent un gran amor per Castella i la llengua castellana, estim i admir el seu gran valor, Castella podrà ésser més o més poc que Mallorca, però una cosa és evident: no és ni pot ésser mai la mateixa cosa”.

L’origen identitari

D’on va néixer aquesta concepció identitària, i lingüística, d’en Joan Mascaró i Fornés? Molt possiblement, dels dos anys (1930-1931) en què va ser vicedirector i director d’estudis d’anglès del col·legi Parameshvara de Jaffna (Sri Lanka). Així m’ho fa pensar que en Joan Mascaró escrivís que “la veritat que al nin se li ha de donar primer la seva cultura materna, de la seva terra, per poder donar-li després altres cultures, s’ha d’anar imposant amb bon sentit pedagògic. Quan jo estava fa uns dotze anys fent de professor de literatura anglesa a l’illa de Ceilan, em vaig trobar que a les escoles s’oblidava el sànscrit i el pali, les llengües clàssiques de la seva cultura, a favor del llatí, i fins el primer ensenyament es feia amb freqüència en anglès. En conferències, escrits i xerrades particulars, sempre vaig defensar les llengües del país, sense deixar de defensar l’anglès com a idioma de cultura. M’ha alegrat fa poc saber que les autoritats educatives de l’illa recomanen ja a la fi aquestes idees i que aviat seran introduïdes a les escoles. Però en nom d’una unitat entesa a la seva manera, quants espanyols hi ha que, encara que els pareix molt natural que al nin de parla castellana se li faci el primer ensenyament en castellà, els pareix una cosa monstruosa que al nin de parla catalana, o galaicoportuguesa, o basca, se’ls apliqui la mateixa llei natural, d’ensenyament en l’idioma propi?”. Tot plegat, tristament actual.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF