L'Escandall
Cultura12/08/2022

Un americà a Pollença

Els dos concerts destacats de la setmana

PollençaPollença.- Tan sols el fet de poder contemplar en directe William Christie s’ha de considerar un luxe a l’abast en poques i comptades ocasions. Aquest nord-americà establert a Caen i ciutadà del món, com el cineasta Renoir, arribà al Claustre de Sant Domingo acompanyat per la cada dia més reconeguda mezzosoprano Lea Desandre i Thomas Dunford, per a l’ocasió amb el seu arxillaüt. Una de les moltes possibilitats de la formació, Les Arts Florissants, amb un nombre d’integrants que fluctua segons el repertori a interpretar. En qualsevol cas, un esdeveniment per a qualsevol mitòman musical i amb un programa si més no poc convencional, però sobretot eclèctic, amb el prou eloqüent títol de Les Recettes de l’amour. Setanta-cinc minuts de música de tots els temps. Cronològicament, el més antic, Marc-Antonine Charpentier, una composició del qual dona nom al grup, de qui interpretaren fins a sis de les vint-i-una peces de la vetllada. En realitat varen ser dues més, per les propines. El primer bis, Ma Plus Belle Histoire d’Amour, el gran èxit dels seixanta que interpretava la mítica Barbara. El segon bis va correspondre a un altre gairebé contemporani, Le cake d’amour, composició de Michel Legrand per a la pel·lícula de Jacques Demy La peau d’âne. Com que les mamballetes no afluixaven, ni en volum ni en intensitat, varen repetir la graciosa Moi, je m’apelle Ciboulette, del veneçolà Reynaldo Hahn, amb acurada i afinada participació del respectable.

Abans de les peces d’agraïment, el concert es va iniciar amb un barroc francès per excel·lència, Jeannette-Philippe Rameau, de qui interpretaren, per començar, L’amour comme Neptune. I la nit va continuar dins el mateix ventall, però combinant diversos estils, com és ara Offenbach o Ravel amb Couperin, Charpentier o Marin Marais, entre d’altres. El més destacable d’aquest variat va ser la coherència del conjunt, que combinava lleugeresa amorosa amb la tragèdia més amarga, com per exemple amb les dues peces de Médée, de Charpentier. De fet, semblava que entre una i altra cançó sobraven els aplaudiments, que el grup volia fer un tot plegat per a donar-hi més cohesió. Com voler anar viatjant en el temps i demostrar que res no havia canviat, que tot brollava de la mateixa font. Lea Desandre, timbre bellíssim, càlid; William Christie, una llegenda; Thomas Dunford, l’encarregat d’ exhibir les immenses possibilitats d’un instrument que és com una relíquia, però que en realitat també té un lloc dins aquest viatge per dins l’espai-temps.

Cargando
No hay anuncios

Pollença.- De bell nou al claustre de Sant Domingo, amb un 61è Festival de Música que sens dubte fa honor a la història i a la categoria de l’esdeveniment. Per començar, la Simfònica, un clàssic i una tradició, acompanyant Kristian Bezuidenhout al piano i dirigida per Sergio Alapont, de qui el menys esplendorós que podem dir és que és un espectacle veure’l amb la batuta a la mà. El programa, un mes abans, anunciava Robert Schumann, però finalment va ser substituït per Mozart i el seu Concert per a piano núm. 22 en mi bemoll major, K.482. On no hi va haver canvis va ser en el pròleg i Beethoven es va encarregar de donar la benvinguda al públic que omplia el recinte i amb el qual el director exhibí una energia que ben segur hauria entusiasmat el geni de Bonn. A ell li encarregaren la música per als textos que Goethe havia dedicat a la història que protagonitzaren el Duc d’Alba i el comte Egmont quan els espanyols governaven Flandes –no entrarem en detalls. Uns potents acords inicials posaven el llistó de les intensitats on corresponia i la Simfònica en plena forma per encarar un Mozart en què, si amb Beethoven els punys d’Alapont aportaven a la peça un plus poderós i enèrgic, en va tenir prou amb els dos dits índex per conduir la situació. De fet, es tracta d’una sèrie de diàlegs entre el pianista i l’orquestra perfectament definits, dins un territori on conviuen la lleugeresa tan característica de l’altre geni, el de Salzburg, el que va aconseguir que la llegenda gairebé sigui parella de la seva música, amb alguns moments d’una profunditat indiscutible. Kristian Bezuidenhout en va fer una lectura molt delicada i precisa, per a una peça molt colorista, naturalment contestada amb la mateixa traça i textura per part de l’orquestra i especialment pel que fa a les intervencions de la flauta, els clarinets i els fagots. El públic, famolenc de gran música, el va obligar a fer el bis de rigor.

La segona part del concert va ser per a la Simfonia núm. 8 en sol major, op. 88, d’Antonin Dvorák, una composició que neix amb els aires folklòrics de la seva terra i amb la naturalesa com a teló de fons de tota una sèrie de situacions que van reflectint el seu estat d’ànim i que va escampant sobre un llenç, on dibuixa la satisfacció per la seva existència i la melangia del seu declivi. Alapont, per la seva banda, va anar traient tots els matisos a la composició i la Simfònica responent a les mil meravelles. Circumstància que va fer que tot just acabar i per causa dels calorosos aplaudiments, el director decidís oferir un inusual bis. Ho va fer amb la coda final de la vuitena i festa major final, tant al pati com a l’escenari, mentre Alapont s’abraçava a Miralles primer, pel seu solo de flauta, i després gairebé amb tots els que creuava la mirada. Alegria que s’encomana i el públic entusiasmat.