Arqueologia
Cultura18/09/2022

Què amaguen les mines de carbó de Vallcebre?

Els arqueòlegs desenterren 40 barraques on els miners van malviure fins als anys 70

BarcelonaPujar fins a Coll de Pradell (Berguedà) als anys 30 i 40 del segle passat no era gens fàcil. A peu o amb mula, era més d'una hora de camí des del poble de Vallcebre, i, a l'hivern, quan tot estava nevat, podia ser encara molt més feixuc. Allà, en una zona boscosa i aïllada, hi havia dues mines de carbó. Al seu voltant, els mateixos miners, quan no havien de picar les parets de la mina o destriar i netejar el carbó, s'hi van construir barraques per poder-hi dormir i descansar. La singularitat d'aquests precaris habitatges, a més de 1.600 metres d'altitud, és que no van ser temporals. Van tenir una pervivència molt llarga, des dels anys 30 fins als 70.

Per construir-los, els mateixos miners aprofitaven allò que la mina rebutjava: des del carbó per aïllar el terra fins a bidons buits per a les teulades. Pràcticament, no hi ha memòria oral ni escrita sobre aquests habitatges precaris, ni tan sols un registre dels qui hi van viure i treballar, però l'equip d'arqueòlegs del Passat més Recent (Universitat de Barcelona) n'estan desenterrant la memòria.

Cargando
No hay anuncios

De moment, han localitzat 40 barraques. Hi vivien homes sols, mai hi van portar les famílies. Molts eren migrants i venien d'Almeria, Castelló, Terol o Múrcia. L'única possibilitat que tenien d'oci era la cantina. A les barraques no hi havia ni electricitat ni aigua potable. Tampoc bany ni tan sols una latrina. Si es volien rentar, els miners havien d'anar a buscar l'aigua del riu que la majoria de mesos de l'any era ben glaçada. Els lavabos eren els boscos de pi negre.

"Calculem que a les barraques hi devien viure més de 200 miners, però és una xifra orientativa perquè no tenim cap registre ni s'han conservat les fitxes dels treballadors", diu Laia Gallego, l'arqueòloga responsable del projecte, que compta amb l'ajuda de l'Ajuntament de Vallcebre i la Diputació de Barcelona. Se sap que van estar habitades fins als anys 70 pel material trobat: "El més modern són llaunes de cerveses i pots d'aspirines dels anys 70. És molt excepcional la quantitat d'ampolles d'alcohol i de medicaments que hi hem trobat, sobretot relacionats amb problemes respiratoris, reumàtics i musculars", detalla Gallego, que està a punt d'acabar la tesi doctoral sobre la industrialització de la mineria. En una mateixa barraca, els arqueòlegs han trobat fins a 15 ampolles de vidre.

Cargando
No hay anuncios

Les mines de Coll de Pradell, segons explica l'antropòloga Raquel Camps, autora de Viure a 1.600 metres. Memòria etnogràfica de les mines de Coll de Pradell, es van posar en funcionament el 1936, l'any que va esclatar la Guerra Civil, i van cessar la seva activitat el 1962. Hi havia dues mines, l'Enriqueta, que va obrir el 1936 i va tancar el 1955, propietat de Carbones Mari S.A., i la Mina Nova de Coll de Pradell, que va estar activa del 1949 al 1962, i que pertanyia a Carbons de Berga. "La Mina Enriqueta era una mina de petites dimensions amb una capacitat tecnològica limitada que donava feina a una trentena de miners, gent de la zona, sobretot nois de Vallcebre i pobles veïns que hi treballaven per estalviar-se fer el servei militar. Durant la postguerra, l'any 1949, i a poc més de 50 metres de la boca mina de la via, va començar a explotar-se la Mina Nova. Aprofitava instal·lacions de l'Enriqueta, però era completament diferent. Feia servir la tecnologia del moment, tenia molta més producció i allotjava molts més miners de la zona i migrants d'Andalusia i Múrcia", detalla Camps, que calcula que a la Mina Nova hi van treballar uns dos-cents miners. Les mines van tancar a principis dels anys 60, però els miners van continuar utilitzant les barraques anys després. Vallcebre va arribar a tenir 21 mines obertes i a duplicar la població censada.

Sense finestres i molta humitat

Eren habitatges molt precaris. N'hi havia de 2 per 2 metres i els més grans tan sols tenien 5 per 4 metres. Pràcticament no t'hi podies moure. Moltes no tenien finestra i les portes eren petites per evitar que s'escapés l'escalfor quan el termòmetre marcava menys de 0 graus. Totes tenien llar de foc, que els miners construïen ajuntant dos o tres maons, i precàries estufes on cuinaven i al voltant de les quals dormien en jaços de palla o somiers amb matalassos. En cada habitatge s'hi encabien de 3 a 7 miners.

Cargando
No hay anuncios

"Després de treballar durant hores a la mina, que és un lloc sense llum, amb l'aire viciat i amb molta humitat, descansaven i dormien en aquestes barraques que també eren fosques, humides i brutes. Es nota que no van poder dedicar ni temps ni recursos a fer-se un habitatge digne", detalla Gallego. Les parets es feien amb pedres de la zona, gens treballades, i el material de les teulades depenia molt del que tenien a l'abast. "Hi ha des de lloses de pedra calcària extretes de la mina fins a teulades reaprofitades de masos abandonats, passant per xapes de ferro o bidons cilíndrics que obrien i aplanaven", detalla Gallego.  

Un dia per arribar a la mina

Raquel Camps va entrevistar alguns homes que havien treballat en aquestes mines, que pertanyien a Carbones Mari S.A. Un d'aquests miners és Josep Buxó Vila, que vivia a Olost. Avui des d'Olost fins a Coll de Pradell es pot trigar una hora per carretera, però ell trigava tot un dia. El seu recorregut començava amb bicicleta fins a Gironella i després combinava tren, camió i cames. "El fred per aquests països muntanyencs es fa notar força. A mesura que fa més fred, la vida es fa més pesada i més dura. Ja el dilluns, quan has de deixar casa i agafar la bici, carregat amb roba i teca fins a Gironella, vols una bona dosi d’empenta. És ben bé que es fa per força… A les pujades tens calor i a les baixades hi quedes garratibat de fred. Però així és la vida i s’ha d’aguantar peti qui peti. El que interessa és fer jornals a la mina perquè així no has de fer la mili", explicava el miner a Camps. 

Cargando
No hay anuncios

En aquella època, treballar a la mina eximia els homes de fer la mili, el servei militar obligatori. "A vegades hi havia inspectors que pujaven a la mina per comprovar que hi havia els miners que deien que hi havia, perquè algunes famílies pagaven a l'empresa perquè hi constessin els fills com a miners i així estalviar-los el servei militar", explica Josep Oriola, que va fer de miner del 1971 al 1991 en diferents mines del Berguedà i que els últims anys s'ha dedicat a recollir la història local de la mineria. "Els últims vint o trenta anys que vaig treballar a la mina les coses van canviar molt, hi havia molta més seguretat i tot estava més automatitzat", diu. Oriola no volia ser miner, però el seu pare ho era i va haver de seguir el mateix camí. "T'hi acabes acostumant, darrerament les jornades eren de poc més de set hores i passaven ràpid, però allà dins tot és fosc, miris on miris només hi ha pedres que no saps si cauran o no. Hi havia gent que no durava ni una jornada". 

Tot un ajuntament d'Almeria treballant a la mina

A Coll de Pradell hi havia també un barracó menys precari, que va construir la mateixa empresa però que només tenia espai per a una trentena de miners, i un xalet de fusta, que sí que tenia electricitat i bany per als enginyers. El xalet es coneixia amb el nom de la Casita de Papel. A més, hi havia una mena d'infermeria on s'atenia els ferits i malalts, i la cantina. "Hi havia molts miners que venien d'Almeria, fins i tot a la cantina de Coll de Pradell s'hi havien celebrat els plens de Carboneras, perquè a la mina hi havia l'alcalde i tot l'ajuntament –diu Oriola–. Molts fugien de la repressió franquista". 

Cargando
No hay anuncios

L'alimentació era força precària i els mateixos miners cuinaven el seu menjar. S'han trobat algunes llaunes de sardines, pots de llet condensada, restes d'ovelles, cabres i porc i algunes, però molt poques, restes de peix. Ara es faran anàlisis bioarqueològiques per tenir més detalls sobre com s'alimentaven i si havien arribat a cultivar algun hort, però és una zona on hi ha neu la major part de l'any. "Sabem per alguns testimonis orals que menjaven molts bolets", diu Gallego. A les barraques s'han trobat també botes de goma, cassoles, claus i cadenats, alguna pinta i locions de colònia. Amb molta diferència, però, la majoria de restes són ampolles de begudes i medicaments. 

No tots els miners tenien dret a un habitatge digne

"Tot el que hem trobat està molt ben conservat per l'alta humitat i perquè és un lloc aïllat que pràcticament ningú trepitja", explica Gallego. L'arqueòloga creu que recerques com la de Coll de Pradell demostren que hi havia moltes diferències entre els treballadors de les mines: "No només en aquestes mines sinó també en altres i a les colònies mineres, perquè no tothom tenia dret a un habitatge digne. Per exemple, a les colònies, com la de Cercs, només hi podien viure homes casats. Els solters o vivien als masos o en barraques. Hi va haver també un edifici per a solters, però va durar pocs anys. Mai hi havia prou habitatges per a tota la mà d'obra i, per tant, hi havia filtres: alguns tenien dret a unes coses i d'altres no".