Alice Rohrwacher: "M’estimo moltíssim el Sergi López, no sembla actor!"

BarcelonaAlice Rohrwacher (Fiesole, 1981), la gran cineasta italiana de l'última dècada, ha rebut aquest dimarts el Premi d'Honor del Festival D'A de mans de Sergi López, amb qui va coincidir a Lazzaro feliç. El seu nou treball, La quimera, és una poètica reflexió sobre el pes del passat que segueix un home turmentat per una pèrdua (Josh O'Connor) i la seva colla d'amics, amb qui saqueja relíquies arqueològiques com a modus vivendi. Hereva de la tradició neorealista italiana, el cinema d'aquesta dona destil·la intel·ligència, veritat, compromís i passió per la gent.

Els protagonistes de La quimera són tombaroli, és a dir, lladres d’objectes de tombes etrusques que desenterren ells mateixos. Com va conèixer aquesta pràctica?

— Estic molt contenta d’haver contribuït a difondre aquesta paraula, tombaroli. En les entrevistes als Estats Units tots els periodistes la feien servir. És una paraula una mica particular, però no me l’he inventat, estava molt present en la meva infància i adolescència, perquè on jo vaig créixer (la Toscana) hi havia una febre de la caça del tresor a les tombes etrusques. Els tombaroli els veia sempre al bar, s’hi estaven tot el dia, i em feien una mica de por, com si estiguessin contaminats per la mort. Perquè, t’hi posis com t’hi posis, la mort sempre fa por. I sempre em vaig preguntar d’on treien el coratge i el dret d'obrir una tomba, tant se val que fos de fa 2.000 anys.

Com va superar la por que li provocaven els tombaroli?

— A poc a poc m’hi vaig fer amiga i he arribat a sentir compassió per ells. Es veien ells mateixos com a herois de la nit, caçadors clandestins i subversius, però en realitat eren els fills sans d’un món malalt. Eren l’engranatge d’un sistema que funcionava per la gran demanda d’art etrusc que hi havia. Maria Callas volia un sarcòfag etrusc al saló; els museus, els col·leccionistes, tothom volia les peces que ells tenien. Però no hi ha res de romàntic en ser esclau d’un sistema. I vaig pensar que si feia un film que els presentava com a caçadors furtius i després enteníem que estan al servei del sistema, com el traficant de droga al servei del sistema capitalista, potser buscaríem altres formes de subversió. Perquè la il·legalitat no és subversiva quan és coherent a un sistema. I crec que l’ésser humà pot inventar formes realment subversives.

La pel·lícula també reflexiona sobre la relació d’Itàlia amb el seu passat, una relació potser tan tòxica com la del protagonista, l’Arthur, amb l’amor que va perdre.

— La millor part de relacionar-se amb el passat és, crec, pensar que nosaltres mateixos serem passat, i que aquesta societat capitalista en què vivim potser s’acabarà i arribarà una civilització nova que ens estudiarà en un museu. I això m’emociona perquè, primer de tot, espero que el que arribi després sigui més bonic, però també perquè no només penso en el que full fer, sinó en el que voldria deixar en un museu del futur. En la pel·lícula es mostren tres formes de relacionar-se amb el passat: ser-ne esclau i viure obsessionat pel passat, com la Flora i l’Arthur; voler destruir el passat, com els tombaroli, perquè robar i vendre és una forma de destrucció, i acceptar el passat i transformar-lo, com la Itàlia [el personatge], que se’n va a viure a l’estació abandonada i la transforma en una llar.

Parlant de societats malaltes, vivim en un món saturat d’imatges. Les del seu cinema, en canvi, semblen netes i pures. Com les pensa perquè no formin part d’aquest engranatge malalt?

— És cert que vivim en un món ple d’imatges que ens volen vendre coses, i que si s’han de fer més imatges han de ser imatges que alliberin el pensament, no que l’esclavitzin. Amb Hélène Louvart, la meva directora de fotografia, fem una mena de destil·lat d’imatges. I reflexionem molt abans de crear-les. De vegades, la bellesa pot ser una trampa. I el fàstic també. La força de les nostres imatges és potser que són necessàries per explicar una història que no ha estat explicada abans. I el moviment interior dels personatges no es troba mai en les seves paraules, sinó en el moviment de les imatges. I potser això les fa necessàries, perquè jo no sé res de la psicologia de l’Arthur, però les imatges sí.

Josh O'Connor, que interpreta l'Arthur, ha lloat l'ambient del rodatge, format per un equip d'actors i tècnics que, en molts casos, són amics seus. Quin és el seu mètode de treball?

— Amb una mica d'ironia, diria que tot funciona per compassió. De vegades em fico en situacions tan complicades als rodatges, escenes amb nens, animals o mal temps, que la meva troupe diu: "Pobra Alice, quines coses ha de fer. Ajudem-la, que s'ha ficat en un bon embolic". Els veig quasi avergonyits de ser-hi, compadits de mi. Com a la primera escena del Josh amb el pal, buscant tombes; els feia vergonya veure aquest anglès amb un pal al mig del no-res. I aquesta vergonya, tan pura, és reveladora. És com si el pal realment obrís una porta i, a poc a poc, la vergonya es transformés en una mena d'atenció que crea un desig per conèixer la història i creure en la història.

És cert que a O'Connor el va descobrir perquè li va escriure una carta?

— Sí, estava buscant el personatge de l'Arthur, volia un home d'uns 60 anys. Però quan em va escriure la carta i el vaig conèixer vaig pensar que no tenia edat, que la seva joventut era antiga i que, per tant, podia ser l'Arthur.

També va treballar amb Sergi López a Lazzaro feliç.

— Sergi López, el meu amor! Tota la meva troupe estem enamorats de Sergi López. És un actor que m'estimo moltíssim. No sembla actor! És una de les persones més generoses i amb més imaginació que he conegut. I té aquesta qualitat que també tenen la meva germana [Alba Rohrwacher], la Isabella [Rossellini] i el Josh [O'Connor], que són persones molt humils, creatives i iròniques. M'agradaria moltíssim tornar a treballar amb ell.

Des del moment que sona L'Orfeo, de Monteverdi, entenem que la música té una funció molt narrativa en aquesta pel·lícula.

— Per a mi la música és més important que les imatges. Per això sempre havia tingut moltes dificultats a l'hora d'utilitzar-la. En les meves primeres dues pel·lícules només hi havia música diegètica, la que forma part de l'escena. A Lazzaro feliç vaig posar per primera vegada música que ve del cel i vaig donar-li un cos físic; és un personatge més. I aquí he fet servir tres tipus de música: la música del destí de l'Arthur, que és L'Orfeo, de Monteverdi; la música dels anys 80 de la generació que trenca amb el passat, com ara Kraftwerk, Vasco Rossi i Franco Battiato, i una música narrativa, dins la història, que dona la possibilitat als personatges de veure's des de fora i escoltar la moral de la seva pròpia història, com un cor grec.