Alejandro Amenábar: «Mai hauria dit que el meu cine estaria tan influït pel fet religiós»
Sant SebastiàRelaxat i distès, Alejandro Amenábar projecta tranquil·litat en l’estrena mundial de la seva nova pel·lícula. No sembla preocupat per les crítiques (força negatives) i ni s’esforça a complaure la premsa. Sembla que ha vingut al festival de vacances.
Han passat sis anys des d’ Ágora. Ha sigut difícil tornar a dirigir?
Al contrari. Em venia molt de gust, sobretot fer terror. Per a mi, fer cinema no és només una manera de guanyar-me la vida sinó d’expressar-me, estimular-me i divertir-me.
Ja en fa 20 de Tesis. ¿Ha canviat la teva manera de relacionar-te amb el gènere de terror?
Com a espectador he perdut una mica de capacitat de sorpresa. No és que les pel·lícules ja no les facin com abans, sinó que som menys ingenus. Però el cinema encara em fa sentir viu i estar en un rodatge treu el millor de mi mateix.
Com Ágora, Regresión alerta sobre els perills del fanatisme religiós. D’on et ve l’interès pel tema?
No ho sé. M’he educat en escoles religioses i conec la doctrina, però mai hauria dit que el meu cine estaria tan influït pel fet religiós. Però a Regresión no he volgut passar-me de ratlla amb el tema. Parlo més de l’error, tant del científic com de l’humà.
I els teus propis errors? ¿T’has penedit de fer alguna pel·lícula?
No, però precisament per això m’ho penso tant abans de fer-les. Sempre hi ha pel·lícules que veig amb més plaer i d’altres que menys, això sí. Mar adentro i Los otros, per exemple, m’agraden molt. Però no et diré quina m’agrada menys.
Amb quines referències cinematogràfiques treballes a Regresión?
La gent em parla de Zodiac però a mi m’interessa més el seu referent, Tots els homes del president. He intentat recuperar el regust dels thrillers dels 70 que m’agraden molt perquè, fins i tot quan toquen el tema del diable, com a L’exorcista, ho fan de manera molt realista.
Què et va fer pensar en Emma Watson com una de les protagonistes?
Qui no voldria treballar amb Emma Watson? El que és estrany és que ella hagi volgut treballar amb mi i acceptés la proposta. Volia fer un canvi de registre. Ethan Hawke va tenir més dubtes. “Qui sóc jo aquí?”, em preguntava. Vaig explicar-li que no volia construir un personatge a partir del seu passat, sinó dels gestos i la veu. Com dels protagonistes de Tots els homes del president, no sabem gairebé res d’ell. I això el va acabar de convèncer.
¿Ha sigut desafortunat coincidir en el tema del culte satànic amb la primera temporada de True detective?
No hi tornarà a haver res tan desafortunat en la meva carrera com escriure una pel·lícula en què al final tots estan morts [ Los otros ] i, fent la preproducció, assabentar-me que n’hi ha una altra d’igual a punt d’estrenar-se [ El sexto sentido ].
Com tracten els directors no americans als Estats Units?
El tracte amb l’equip i els actors és igual, però algunes regles de la indústria són diferents. L’ajudant de director em va explicar un dia que si parlava amb un extra es convertiria en actor. Jo creia que ho deia en sentit figurat, però no, és una regla del sindicat. Si dono una sola instrucció a un extra hem d’apujar-li el sou.
Per cert, ¿has llegit Mis problemas con Amenábar, el còmic que et va dedicar Jordi Costa?
No, però no acostumo a llegir tot el que escriuen sobre mi. Només n’he vist alguna vinyeta. No sento cap curiositat, la veritat. Sé que no està escrit des del carinyo, però li desitjo a Jordi Costa molta sort.