Albert Serra concep la tauromàquia com una experiència íntima

L'interès pels homes que ronden la mort travessa bona part de la filmografia de l'Albert Serra. A Tardes de soledad, el seu primer llarg documental, queda palesa la voluntat de copsar, a partir d'una pràctica cerimonial i espectacularitzada, aquest vincle amb la mort d'un home disposat a matar o, en moltíssima menys mesura, a morir en l'intent. Tot i que s'inscriu en una llarga tradició artística i intel·lectual d'atracció per la tauromàquia, el cineasta banyolí ha volgut fer una pel·lícula de toros com no se n'havia vist cap altra. Un assoliment que passa per una sèrie de decisions de depuració formal i d'enriquiment discursiu. A Tardes de soledad no hi ha ni veu en off ni entrevistes, de manera que la proposta s'aparta del reportatge a l'ús, i elimina intermediaris entre el film i l'audiència.

Som davant d'una obra de vocació immersiva des del seu dispositiu. L'equip de Tardes de soledad ha passat mesos enregistrant la quotidianitat dels protagonistes, el torero Andrés Roca Rey i la seva quadrilla, que portaven micròfons sense fil amb capacitat per recollir les seves converses més privades mentre una càmera fixa al cotxe que els traslladava amunt i avall filmava les seves reaccions just abans i després de les corrides. Un operatiu més propi de la societat de la hipervigilància que actualitza als temps digitals la concepció ontològica d'André Bazin, que veia el cinema com un art la tecnologia del qual permet desvelar una realitat que a ull (i a oïda) nu no arribem a captar.

Un matador introspectiu

La tria com a protagonista del peruà Roca Rey subratlla la idea del matador com a figura introspectiva que concep la seva feina amb la solemnitat d'un ritual transfigurador i allunya la imatge del torero del folklorisme cridaner amb què sovint se l'associa. Per contrast, els comentaris de la quadrilla reflecteixen el culte a un líder que sublima la seva masculinitat mitjançant un ritu mortífer, en una adoració que, a més, s'expressa en un lèxic i un registre tan coloristes com específics. En contra de les aparences, Tardes de soledad també posa en evidència com la litúrgia privada del torero abans de la corrida té moltes característiques tradicionalment femenines: abillar-se amb robes ajustades que marquen les formes, l'ús de mitges roses i complements preciosos, la presència d'un ajudant de cambra per ajustar la cotilla, el mirall com a objecte còmplice en la construcció privada d'una imatge pública destinada a percebre's com a objecte del desig i de la reverència.

En el procés de distanciament d'alguns discursos en què s'han incrustat els relats sobre la tauromàquia, Serra també buida la corrida del seu vessant espectacular. No hi ha plans generals a Tardes de soledad, de manera que el públic queda fora del camp visual (no del sonor) i el toreig s'acaba concebent com una relació íntima entre els homes i els animals. Amb unes càmeres que sovint se situen a l'altura del punt de vista de la bèstia, en alguns moments l'enquadrament perd l'objectiu d'oferir una perspectiva contextual i llegible de l'acció a la plaça per tendir cap a una certa abstracció estètica.

La pel·lícula no cau en l'estilització extrema perquè el dispositiu sonor, amb les converses dels protagonistes en primer pla, la manté ancorada en la realitat. També perquè, a través d'aquest dispositiu, la crueltat envers l'animal es fa insuportablement manifesta: les imatges dels ulls esbatanats, la llengua fora, el panteix de la bèstia que esbufega i agonitza mentre se la remata i se la mutila, semblen donar raons fàctiques a qui s'oposa a aquest espectacle de tortura. No és que el film pretengui equilibrar les dues postures confrontades sobre els toros, sinó que assumeix la naturalesa cruel d'un esdeveniment que es considera ullprenedor. El muntatge, sobretot en la segona meitat, adopta l'estructura repetitiva dels rituals de trànsit que busquen assolir algun tipus de transcendència. El final, tanmateix, també esquiva les narratives del triomf. La victòria rau en el mateix film, la demostració de l'art com una aproximació discursivament complexa i estèticament punyent a una pràctica terrible.