ANIT VAIG SOMIAR QUE PAUL AUSTER ERA DÉU

Peus petits, cor gran

Òrbita Editorial ha posat en marxa un projecte diferent, l’objectiu del qual és aconseguir publicar un llibre escrit pels mateixos lectors

El doctor em demana si existeix cap antecedent a la família amb epilèpsia. No, contestam tots. Els meus pares, tot i sent grans, s’encaparroten a veure’m com la seva nina i m’acompanyen sempre en moments com aquest. I jo, la veritat, encara que ni els ho digui, els ho agraesc. Veure el meu pare devora meu, un altre cop d’aquesta manera, em tranquil·litza. Encara que ja no som els mateixos, i ara tots dos estam gairebé a la par en tot. Però pens que és normal, que jo també ho faré amb la meva filla quan ella pensi que ja és gran.

Hem mentit, és clar. La resposta és correcta només a mitges. Encara que m’agradaria saber si algun dia podré contestar amb absoluta seguretat que no, que no tinc cap antecedent d’epilèpsia a la família, i que no puc traspassar aquesta malaltia per via genètica a la meva filla.

I aquesta pregunta em duu al moment en què el meu padrí va morir. Tenia uns peus petits, el meu padrí. Tot el seu cos ho era. En néixer ens venen donades unes mides úniques i hem de viure amb elles. Ell tenia uns peus realment petits, però ho compensava el seu enorme cor. Tot i que això només ho va deixar veure després de marxar.

El padrí va morir i l’incineràrem. És el que ell va demanar i ho vàrem fer. Les seves cendres s’escamparen allà on ell ens va dir. Hi érem tots, un horabaixa de tardor, buidant una urna d’una pols grisosa, a mig camí del castell d’Alaró. Només d’acabar de buidar-la, quan vaig aixecar la vista, vaig entendre per què aquell lloc i no cap altre. Des d’allà es veu perfectament el despertar del poble que el va veure néixer. A casa, com es feia abans, quan els hospitals eren massa enfora, o no hi eren.

El dia que el meu padrí se’n va anar jo no hi era present. Mai no és fàcil encalçar la mort. És massa ràpida. No obstant això, jo era al seu costat en el moment que marxà. Potser va poder veure’m per darrer cop. Encara que, per ventura, els seus ulls ja no hi veien.

Li vàrem poder plorar aquella tarda, el dia següent i tres més. Fins que la meva padrina va decidir que ja l’havíem plorat prou, que ja estava bé de llàgrimes. Crec que va pensar que la viuda, compungida i desorientada, necessitava més atenció. I és que molta de família del padrí va venir d’Alaró i no li varen fer gaire cas, la veritat.

Després de llançar les cendres, fins i tot abans que s’haguessin mesclat amb la terra de la muntanya, la padrina digué al meu pare que fes el que volgués, però que ella no volia l’urna. Encara avui està guardada en un lloc que ella desconeix, perquè mai no ha demanat quin és.

El que va seguir aquella tarda, després de tres anys, ja ho he paït. Ho he processat i acceptat. Però encara em deman per què, padrí.

Tot plegat em va fer entendre moltes coses estranyes en les quals, fins llavors, no m’havia fixat, però que eren importants. El meu padrí gairebé no ens duia mai a Alaró. Alguns records esvaïts del petit hort d’un germà del padrí, i poc més. Tinc família a Alaró. Molta família que no conec. Si ara em trobàs amb algun d’ells no reconeixeria el seu rostre, no sabria el seu nom. No tinc cap vivència al poble, encara que em correspondria per proximitat. No sé res del poble. Ni quan són les seves festes, ni el seu patró, ni res que tingui a veure amb ell. Som un apàtrida, pel que fa a Alaró, l’origen del meu padrí.

Vaig trobar el meu poble en un altre lloc. Un lloc que m’acollí amb els braços oberts i del qual conec fins al darrer dels seus costums. Sé paraules diferents de les del castellà tradicional, paraules que m’encanten i que dic orgullosa, encara que no tothom les entengui. En canvi, Alaró sempre quedà molt enfora. A prop, però tan lluny.

“Gràcies ‘yaya’”. Sempre em quedarà aquest darrer “gràcies” per recordar-la quan ella se’n vagi. Perquè tard o d’hora se n’anirà. Gràcies per privar-me de tot això. Gràcies per fer-me sentir una forastera sempre que sent dites i refranys mallorquins, i qued amb cara d’idiota. Tant que els meus companys de feina, des de l’estima, em diuen “mallorquina barata”. Per tot això, des d’aquí i ara, gràcies “yaya”. Per sempre.

El silenci fou un pacte entre els meus padrins. Un silenci que durà més de cinquanta anys, i per al qual no havien pensat cap mentida piadosa, en cas que s’hagués de rompre qualque dia. Una mentida que no desvetllés una veritat tan crua. Una veritat que ens duria conseqüències a tots els altres. La meva, la desafecció.

La mentida acaba aflorant, encara que no amb ella. Fa tres anys llargs que la padrina adorna petites mentides per fer-les semblar reals. Ha anat amollant petits fragments de la història de la seva joventut espenyada, de la seva desil·lusió davant la vida, dels ambients que va patir, de les seves misèries. No la jutj. Supòs que va fer el que creia més convenient. Tant li fa si no tingué més remei o fou el primer que li passà pel cap. Això tant m’és, només necessitava que, en aquella llarga nit en què plorà les seves penes amb mi, m’hagués dit un nom i dos llinatges. Dos llinatges i no tan sols un, per tal de poder completar el puzle familiar. El meu puzle.

Des d’aquell vespre, la meva padrina s’ha convertit en una persona cruel i enrevessada. Algú que és millor tenir enfora que no a prop. Aquella que ha fet plorar mon pare llàgrimes de desesperació, fins que ha acabat acceptant-la amb resignació. Ha estat aquesta, la conseqüència del meu pare.

Peus petits, cor gran. Però no prou fort. Potser la por de la veritat. Coincidències de la vida, padrí. Som igual que tu. M’encantaria poder-t’ho dir. Després de saber la veritat -a mitges- que ha contat la yaya, m’agradaria poder dir-te que t’estim molt més encara del que t’estimava.

T’ho dic molts de vespres, padrí, quan, entre plors, pens en mil coses a l’hora. M’encantaria poder abraçar-te, padrí, com no ho vaig fer en vida. Aferrar-me al teu coll i xiuxiuejar-te a cau d’orella que ja no m’importen els llinatges. Dir-te gràcies, padrí. Gràcies perquè és per tu que som com som.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF