HISTÒRIA

Ningú no parlava ‘balear’ quan arribà Jaume I

Els descendents dels foners i dels fenicis foren substituïts per una nova població de catalans, a més d’occitans, italians i aragonesos
Pintures murals de la conquesta de Mallorca.

Ningú no parlava ‘balear’ quan arribà Jaume I el 1229: els mossàrabs -cristians sota domini islàmic- i la seva llengua romanç havien desaparegut feia temps, segons va concloure Antoni Maria Alcover -per cert, tradicionalista, monàrquic i preservador i defensor de les varietats dialectals al Diccionari català-valencià-balear i a l’ Aplec de rondaies mallorquines - ara fa cent anys. Tampoc no som descendents dels constructors de talaiots, ni dels foners, ni dels fenicis d’Eivissa, perquè l’antiga població va ser substituïda arran de la conquesta.

Mossèn Alcover donà a conèixer les seves conclusions al II Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que tingué lloc a Osca el 1920, amb el títol Los Mozárabes baleares. Lo que nos dicen de su existencia la sana crítica histórica y la filologia. El 1925 en presentava una versió en el seu català de l’època: “La llengua que parlen ara les Illes Balears procedeix dels mossàrabs d’aquestes illes o dels pobladors catalans que hi dugué el rei En Jaume I?”, que es va publicar al Butlletí del Diccionari de la Llengua Catalana.

Mossèn Alcover donà a conèixer les seves conclusions al II Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que tingué lloc a Osca el 1920

Curiosament, Alcover assenyala que “alguns escriptors catalanistes, amb una sinceritat tan lloable com desinteressada, han sostingut que abans de la reconquesta ja es parlava en aquestes illes la llengua que ara s’hi parla”. Això suposaria que el balear i el valencià ja es feien servir abans de l’arribada de Jaume I i, per tant, no procedeixen del català. Aquest és encara un argument essencial per a aquells que, tot i l’absurd científic, neguen que siguin el mateix idioma i defensen el secessionisme lingüístic.

El filòleg Germà Colón, mort aquest 2020, també qualificava de “fal·làcia” aquestes suposicions, que atribuïa a “un invent” que hauria assolit “un èxit notable” i que definia com a “més o menys integrista cristià davant dels infidels sarraïns”. A parer seu, partia de Francisco Javier Simonet, arran del llibre Historia de los mozárabes de España, i de la utilització feta pel lingüista Joan Coromines del ‘mossàrab’ com a “calaix de sastre per qualificar mots que semblen de nissaga llatina però l’etimologia dels quals no resulta clara fonèticament”. Coromines, fent-se el portaveu d’aquesta doctrina, continuava Germà Colón, “ha donat ales als blavers valencians [i al gonellisme de les Illes] que rebutgen el caràcter català de llur parla; així pretenen que ja abans del rei Jaume s’hi parlava un idioma mossàrab, que és el valencià modern [i el balear]. No puc pensar ni un moment que Coromines s’adonàs de l’explotació que es faria de les seves idees”, hi insistia Colón, que desmentia el suposat origen mossàrab de paraules com ‘orxata’, que és un italianisme (‘ orzata ’).

Els balears que es varen esvair

No cal dir que mossèn Alcover, malgrat el seu tarannà polèmic -enfrontament inclòs amb l’Institut d’Estudis Catalans i amb les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra-, no va caure ni de bon tros en aquestes dèries. De fet, la seva línia d’anàlisi s’assembla a la que faria servir un historiador contemporani; és a dir, investigà si la presència de mossàrabs amb una llengua pròpia de les Balears abans de la conquesta estava documentada o no.“Enlloc consta res d’això”, assenyalava. Ni al Llibre dels fets autobiogràfic de Jaume I, ni al Llibre del Repartiment de Mallorca, ni a la resta de la documentació de l’època “es troba rastre ni menció que els reconquistadors trobassin aquí cap altra nissaga que la muslímica”.

Segons Alcover, la desaparició d’una minoria cristiana de llengua romanç es remuntava a temps enrere: tampoc les cròniques de la croada pisanocatalana del 1114, contra Mallorca i Eivissa, en feien cap menció. “Enlloc diuen”, remarca Alcover, “que els croats trobassin mai població cristiana ni cap església ni els comparegués cap cristià, tret dels captius que els sarraïns d’aquí tenien dins les presons, i que no n’hi havia cap de mallorquí, atès que els havien capturat els sarraïns en llurs incursions pel litoral mediterrani cristià”. L’historiador Álvaro Campaner cita una revolta de “lliberts o soldats cristians” a la Mallorca islàmica de final de XII, però aquests el que volien era “la llibertat per tornar a la seva pàtria”; així que, òbviament, havien arribat de l’exterior.

Segons Alcover, la desaparició d’una minoria cristiana de llengua romanç es remuntava a temps enrere

Alcover admetia que “els mossàrabs que en temps enrere, en els segles XI i X, consta que hi hagué, tindrien la seva llengua (...) Parlarien, evidentment, una de tantes modalitats llatines com les altres regions”. Però s’haurien extingit ja a començament del segle XII. Pel que fa al seu idioma, el canonge manacorí deixà registrats mig centenar de topònims, anteriors a la conquesta, com a únic possible rastre.

A la ponència que va presentar al congrés d’Osca del 1920, Alcover afegia altres hipotètics arguments de la pervivència mossàrab, que descartava: la suposada existència de l’església de Santa Eulàlia de Palma abans de la conquesta, la qual cosa “manca en absolut de tot fonament històric”; la rondalla de na Pontons sobre una cristiana en un indefinit “temps dels moros”, que no necessàriament correspon al període islàmic, sinó a una època remota, a banda del seu caire llegendari; i el culte cristià a la cova de Sant Martí, a Alcúdia, que es remunta a una etapa molt anterior, prèvia a la dominació islàmica.

Així que Alcover és taxatiu: els darrers mossàrabs es lliuraren a “l’horrible i nefanda apostasia” i passaren a formar part de la població musulmana. La conquesta suposà la desaparició -avui en diríem genocidi- de la població autòctona i la seva substitució pels conqueridors. Alcover resulta igual de categòric en assenyalar com a “fet innegable, històricament demostrat”, que els nous ocupants, procedents sobretot de Catalunya, varen fer desaparèixer “violentament” els anteriors habitants de les Illes. En pocs anys, deia, aquella població “quedà esvaïda del tot, tant a Mallorca com a Eivissa i a Menorca”.

La conquesta suposà la desaparició de la població autòctona i la seva substitució pels conqueridors

Álvaro Campaner arriba a la mateixa conclusió: “Forçats els darrers mossàrabs balears (...) a renegar de les creences dels seus pares (...); convertits des de llavors ells, els seus fills i descendents” en musulmans com la resta de la població, “en ser els sarraïns immolats o expulsats de totes les illes per les armes aragoneses, sense excepció de cap casta, desapareixerien per sempre, barrejats amb els vençuts, les darreres restes de la primitiva població indígena” per ser reemplaçades pels colonitzadors, “sense cap parentiu amb els antics naturals d’aquest grup geogràfic”.

Repoblada per “bona gent catalana”

Els descendents dels foners i dels constructors de talaiots foren exterminats o venuts com a esclaus. Com assenyala l’historiador Onofre Vaquer, “la major part de la població musulmana” de Mallorca “fou esclavitzada” i com que hi havia “més esclaus mascles que femelles” i a elles les feien servir en les feines domèstiques i a ells en les tasques agrícoles, “sense tenir relacions entre ells, aviat desaparegueren”. Segons Vaquer, “en la documentació del segle XIII trobam molt pocs musulmans després de la conquesta (...) Es veu una progressiva i dràstica reducció dels musulmans lliures”, que “el 1344 s’haurien reduït a 13 i el 1349 a 7. Els esclaus musulmans que s’alliberen se’n van al nord d’Àfrica”.

La nova població -nosaltres, amb la immigració dels segles posteriors- procedia majoritàriament de Catalunya, però no únicament. L’historiador Álvaro Santamaria explica que, pel que fa als 136 repobladors documentats de la porció urbana del Repartiment de Nunó Sanç a Mallorca, un 39,71% eren catalans; un 24,26%, occitans; un 16,19%, italians; i un 7,35%, aragonesos. També n’hi havia alguns pocs de procedents de Navarra, la França central, Castella i Flandes.

A les Pitiüses va passar com a Mallorca. Allà “els conquistadors optaren (...) per la destrucció de la societat andalusina i, per dir-ho en termes actuals, la neteja ètnica”, puntualitza l’historiador Miquel À. Casasnovas. “En pocs anys els musulmans havien passat a esdevenir una minoria esclavitzada i marginada en la seva pròpia terra i, a més, condemnada a l’extinció a llarg termini”. Els colonitzadors “procedien majoritàriament de Catalunya i, més concretament, de les comarques gironines, pel que es desprèn de la parla eivissenca”. També n’hi havia d’aragonesos, occitans i italians.

A les Pitiüses va passar com a Mallorca. Allà “els conquistadors optaren per la destrucció de la societat andalusina i, per dir-ho en termes actuals, la neteja ètnica”

Pel que fa a Menorca, la darrera a ser conquerida, assenyala el cronista Ramon Muntaner que fou repoblada “per bona gent catalana, com cap lloc pot ser ben poblat”. Segons Casasnovas, “molts dels nous pobladors procedien també de Mallorca”. Els lingüistes hi detecten “una important aportació de comarques gironines, especialment de l’Empordà, sense que hi manquin, però, aragonesos, provençals, italians i valencians”.

Un estudi de la Universitat de les Illes Balears va determinar que, mentre que la població de Mallorca i Menorca és idèntica biològicament, la de les Pitiüses “presenta una divergència genètica clara”. Una anàlisi del 2019 de la Universitat Pompeu Fabra ha determinat que aquesta diferència no és deguda a l’herència púnica -ja que els eivissencs actuals no tenen rastres genètics fenicis-, sinó, més probablement, als matrimonis entre parents al llarg de segles. Quant als seus orígens, serien -com la resta d’illencs- principalment catalans.

‘AL·LOT’, UNA PARAULA CATALANA ARCAICA PERDUDA AL CONTINENT

El filòleg Santiago Pérez Orozco només ha documentat una paraula en la llengua dels antics foners d’abans de la conquesta romana: ‘argistinum’, pedregada minúscula, de la carta del bisbe Sever de Menorca del 418. “Les eventuals pervivències en la parla actual de paraules atribuïbles a un substrat preromà autòcton són pràcticament nul·les. De fet, en el català de les Illes no hi ha cap paraula que es pugui remuntar a aquell període amb total seguretat”, assegura. Dedueix que els antics pobladors devien fer servir un idioma corresponent als “dominis lingüístics preindoeuropeus de la Mediterrània occidental”. És a dir, anterior a la majoria de les llengües del continent.

En la mateixa línia, Pérez Orozco registra “unes poques” paraules mossàrabs, “i amb reserves” sobre el seu veritable origen. La més evident és ‘xítxero’, “només present al Llevant mallorquí”. Al contrari, “la major part dels termes del llenguatge comú peculiars del balear són veus catalanes arcaiques, perdudes -algunes de molt primerencament- en el català continental”. Paraules com ‘al·lot’, ‘ca’, ‘cocó’, ‘saïm’ i ‘sòtil’ “foren d’ús comú en el català continental o han evolucionat localment a partir de paraules catalanes del lèxic usual”.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF