Eduard Iniesta fa “un homenatge a la llibertat”

El músic barceloní publica el disc ‘White hole’, en què col·laboren Marco Mezquida i Andrea Motis

Eduard Iniesta (Barcelona, 1968) és com el Sisa de Qualsevol nit pot sortir sol. Passeu, passeu, diu, i a casa seva hi entren Mozart, Beethoven, el rebétiko grec, el fado portuguès, les aromes del flamenc, el jazz, la doble corda mediterrània, el pop... Encasellar-lo és inútil. Ja ho era fa quinze anys quan va publicar el disc Òmnibus, i encara més ara que publica White hole (Audiovisuals de Sarrià, 2019), un treball “híbrid i eclèctic en tots els sentits, en els estils i en els idiomes”, assegura Iniesta, que avui donarà fe d’aquest tarannà en el concert que oferirà a la sala Luz de Gas de Barcelona (21 h), dins de la programació del Festival BarnaSants. “Aquest disc és un homenatge a la llibertat. És la llibertat absoluta, en majúscules. I s’hi pot veure que tinc una personalitat polièdrica i que estimo la música independentment de l’estil”, diu Iniesta, que considera que White hole tanca el cercle que va obrir amb Òmnibus. “En aquell moment vaig barrejar l’electrònica amb un recull dels estils que m’havien influenciat, de la bossa nova a la música oriental, de la música instrumental a la de cantautor. I ara faig el mateix. És com tornar a la idea inicial”, explica. Dins d’aquest cercle no hi podia faltar la guitarra, els ecos d’una tradició que Toti Soler va convertir en model. “En el seu moment em va impregnar. Tot i que més que el Toti en si el que em va impregnar va ser el concepte de la guitarra catalana, aquesta barreja de guitarra clàssica i flamenca, que mai no és ni una cosa ni l’altra, com la meva música, encara que en el meu cas hi ha menys toc flamenc”, diu.

El calendari ha volgut que la publicació de White hole (forat blanc) pràcticament coincideixi amb la primera fotografia d’un forat negre, una troballa científica que corrobora la teoria de la relativitat d’Einstein. Tot i que en un nivell més poètic, Iniesta també s’havia agafat a Einstein per trobar una explicació conceptual al disc. “Einstein va dir que si hi havia forats negres, també n’hi deuria haver de blancs, un lloc a l’espai-temps on la matèria no implosiona sinó que explosiona, on no s’absorbeix sinó que s’expandeix. Aquesta matèria és la música, i al seu voltant neix la meva música, agafant una mica d’aquí i una mica d’allà... Per això on m’hi trobo bé és al forat blanc. M’hi instal·laria”, explica.

Mezquida & Motis

En aquest forat blanc hi ha lloc per a col·laboracions molt especials, com la del pianista Marco Mezquida, present en tres cançons del disc, dues de les quals es van gravar en directe al Palau de la Música. “Quan ens vam conèixer ja vam veure que parlàvem el mateix llenguatge, i això es nota a l’escenari perquè no tenim àncores”, recorda Iniesta.

L’altra col·laboració és la d’Andrea Motis, veu i trompeta a Pertanyo a la llibertat, una cançó feta a partir de versos d’Enric Casasses i que acaba amb un cor que simbolitza “la llibertat del cant popular”. “No hi ha res més bonic que dir «pertanyo a la llibertat / i no soc de ningú més». Hem de ser molt conscients de tot el que tenim i de tot el que podem perdre, al món, a causa de totes aquestes energies que estan sortint per limitar la llibertat de pensament i d’obra”, adverteix Iniesta.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF