Art

La Col·lecció Beep fa d'altaveu de l'art tecnològic català en l'edició covid d'Ars Electronica

L'Arts Santa Mònica acull exposició de l''Ars Electronica Garden Barcelona'

La pandèmia del covid ha tingut efectes insospitats en l' Ars Electronica, l'esdeveniment degà de l'art tecnològic: com que no es pot celebrar la 41a edició de manera habitual a la ciutat austríaca de Linz, els organitzadors i els participants s'han posat a treballar en xarxa i han aconseguit l'edició més gran de la història, amb 120 seus arreu del món. La Col·lecció Beep d'art electrònic hi havia de tornar a participar com a col·lecció convidada, però en lloc de limitar-se a mostrar obres dels seus fons d'una altra manera virtual o presencial, els seus responsables han decidit tirar endavant una proposta que involucra el sector artístic català relacionat amb les noves tecnologies. "És una escena potent", explica el director de la Col·lecció Beep, Vicente Matallana. El resultat és l' Ars Electronica Garden Barcelona, que té com a peça central una exposició a l' Arts Santa Mònica oberta fins al 20 de setembre amb les produccions i adquisicions més recents de la col·lecció i uns altres treballs de Mónica Rikic, Roc Parés i Santi Vilanova produïts a Hangar, gràcies a unes beques sorgides d'una convocatòria de l'Institut Ramon Llull, la New Art Foundation i Hangar en col·laboració amb la mateixa col·lecció.

"El que tenim fort des dels anys 90 és el treball virtual en xarxa i en comunitat", subratlla Matallana. Precisament, el projecte es va començar a gestar en ple confinament i les peces es van produir a contrarellotge des de finals de juny. També es poden veure dues obres pioneres de l'alemany Peter Weibel que serveixen per posar en context les més arriscades, que agraden tant als fundadors de la Col·lecció Beep, Andreu Rodríguez i Marie-France Veyrat.

El fil conductor de les obres exposades és una reflexió "sobre la percepció de món que ens envolta", com diu la periodista especialitzada en art digital vinculada a la col·lecció Roberta Bosco. L'experiència més impactant està en la instal·lació immersiva d'Albert Barqué-Duran i Marc Marzenit Vestibular_1, que fa referència al sistema que controla l'equilibri i l'orientació, els efectes lumínics i sonors de la qual estan pensats per crear la sensació de moviment i que l'espectador vegi imatges que no estan passant. Els artistes asseguren que després de passar-hi uns deu minuts un comença a perdre la noció de l'espai.

En canvi, les tensions de la peça de Mónica Rikic són de caràcter filosòfic, ja que ha creat "un robot que té una crisi existencial": Què passaria si en el futur prengués consciència de si mateix? Què passaria si al robot l'angoixessin el temps, la mort i la incertesa perquè tot el que pot conèixer prové de dades acumulades? L'obra de Santi Vilanova s'endinsa en com músics com John Cage i Karlheinz Stockhausen van voler "allunyar la música dels pentagrames":  Forms – Screen Ensemble és una peça autogenerativa amb tres pantalles amb imatges abstractes sonores inspirades en referents com la Bauhaus i l'obra de Sol LeWitt. La primera de les pantalles marca el ritme, les melodies es troben en la central i les textures en l'última. El recorregut s'acaba amb la peça de Roc Parés  Doble consciència, una instal·lació audiovisual interactiva inspirada en l'estereoscopi. Per a Parés, el fenomen òptic de la visió discrepant que s'analitza en la tercera fase de l'obra adquireix un vessant polític perquè suposaria trencar el caràcter monolític de la subjectivitat per obrir la ment a altres percepcions. "Si es hackeja la visió, es hackeja la consciència", explica l'artista.

EDICIÓ PAPER 26/09/2020

Consultar aquesta edició en PDF