PalmaEn Joan té 72 anys i fa cinc mesos va patir un ictus mentre sembrava al seu hort de Campanet. Quan li demanen com es troba, respon, amb sentit de l’humor: “Assegut i viu, tenim guerra!”. L’ictus li va provocar una afàsia sensorial: “Parlava, però no m’escoltava a mi mateix, i no veia que xerrava malament. Ara la boca se m’ha posat bé i se m’entén”, explica.
Tothom li diu que ha fet molta via a recuperar-se. “No xerrava ni caminava i ara mira, em defens, cada dia surt a fer una volta pel carrer, i si em cans, m’atur. Amb tot, ell “sempre demana més”. “Em falta força per aguantar-me i caminar bé, tenc una mà a la qual continua faltant mobilitat i força. Sempre demanes més perquè penses que si abans no feia res i ara faig això, potser d’aquí a tres mesos podré fer més coses”.
Na Rosario té 79 anys i sempre havia estat una dona molt independent i activa. L’ictus li va provocar, entre d’altres coses, una paràlisi a la cara que li impedia articular bé les paraules. El seu caràcter xerrador, però, va jugar a favor seu i, cinc mesos després de tenir l’atac, ja torna a parlar pels colzes. “Amb aquesta logopeda que tenim, parlen fins i tot les mones”, diu fent broma.
Sense perdre la rialla, reconeix que no du gaire bé això de dependre dels altres. “Abans era un remolí, un pardal que, en lloc de caminar, botava. No sabia estar asseguda sense fer res, i ara no faig res”, es lamenta. “Allò que més em costa és la cuina; hi pas per davant i m’agafen ganes de plorar perquè m’agradava molt cuinar”, explica mentre confessa que és molt perfeccionista: “Aquí m’han ensenyat que no he de ser tan perfecta, tan exigent, i que m’he d’oblidar de les coses que feia abans perquè moltes vegades pens com d’aviat feia una truita de patates”.
