Jorge Moruno: “El discurs de l’emprenedor ens vol despolititzar”

PalmaIntegrant del nucli fundador de Podem, el sociòleg Jorge Moruno (Madrid, 1982) publicà el 2015 La fábrica del emprendedor. Trabajo y política en la empresa-mundo, una crítica furibunda al discurs d’enaltiment de l’emprenedoria. La setmana passada va visitar Palma per comentar el llibre dins el cicle de lectures que organitza la formació.

El primer que crida l’atenció del vostre llibre és la quantitat de neologismes que emprau. Què vol dir ‘emprendeutor’?

És un mot que intenta explicar que vivim en una societat sotmesa al deute. A la vegada, t’animen constantment a prendre les regnes del teu destí i a emprendre i perseguir els teus somnis, la qual cosa significa, en la majoria dels casos, que t’has d’endeutar. Si triomfes, triomfa el sistema que t’ha empès a emprendre; si fracasses, és culpa teva.

D’alguna manera, és com dir que el sistema ha llançat la tovallola quan l’única cosa que fa és instar-nos a crear la nostra feina?

És clar. És curiós que, precisament, com més difícil és accedir a una feina i quan tenir una feina et garanteix menys, més apareix tot el discurs relacionat amb l’emprenedor, vernissat amb bones paraules com èxit, somnis, desenvolupament personal i ser l’amo de la teva pròpia vida. És una idea suposadament rebel però que mai no qüestiona el context, és profundament despolititzadora. Amb aquest discurs, traslladen el risc a l’individu. Novament, tu ets l’amo del teu destí però també ets l’amo del teu fracàs.

Tot això, en un context d’exacerbació de la individualitat. Si realment el sistema ja no pot garantir-nos un treball digne, per què no ens insta a formar cooperatives?

Ah, no, és clar. Volen vendre la idea que tots som empresaris de nosaltres mateixos i hem d’estar en una permanent reconversió industrial de la nostra persona, que és, a més, la nostra marca. Així ens trobam en una mena de Jocs de la Fam on tots anam per la ciutat, amb un somriure Profidén, competint acarnissadament per trobar aquesta pastanaga que anomenam ‘treball’ i on, si no l’aconsegueixes, és perquè no ets capaç de vendre un valor a l’empresa que vol comprar. En darrera instància, la culpa sempre és teva. No hi ha reformes laborals, no hi ha crisis, no hi ha finançarització de l’economia, no hi ha precarietat, no hi ha drets socials, no hi ha societat. Hem passat del ‘no hi ha alternativa’ de Thatcher al ‘això és el que hi ha’ de Rajoy.

I com s’articula una reacció a tot això que deis?

El 15M va intentar polititzar i col·lectivitzar aquesta situació, cercar motius i explicacions. Fixa’t que abans s’analitzava la crisi com si fos un fenomen meteorològic: la crisi arriba, la crisi empitjora, puja la prima de risc... No hi ha culpables i els efectes es viuen de manera individual i aïllada. Si et desnonaven, si et feien fora de ca teva, era perquè havies trencat un contracte entre iguals, el banc i tu. A partir de les acampades, molta gent es va deixar de llepar les ferides en solitari i molts van entendre que no volien viure en una societat que fa fora la gent de ca seva. Tot això contradiu el discurs de la motivació que ens intenten vendre i que polititza l’economia. Crec que tot això va en contra de la democràcia perquè entenc la democràcia com un sistema que pot modificar substancialment les coses i ells el que ens venen a dir és ‘millor canvia’t tu mateix perquè el món ja no es pot canviar’.

Una societat cada vegada més deshumanitzada. En aquest sentit, per exemple, ja hem vist un magatzem d’Amazon a Barcelona on només feien feina robots...

El tema de la robotització és un altre axioma, se’ns presenta com una veritat que no necessita justificar-se. Les seves conseqüències ja es preveuen d’una determinada manera i ja t’adverteixen que convé que et reciclis perquè provocarà una automatització i cada vegada més gent en quedarà exclosa. I per què no ho analitzam a la inversa? Més enllà del debat ecològic (quanta energia necessitarem perquè els robots funcionin?), hem de decidir què feim amb l’alliberament del temps que ens permetrà la robotització. Un dels grans reptes del segle XXI és adoptar una nova manera d’entendre la riquesa que no sigui sinònim de crear un benefici per a un tercer. O començam a pensar a democratitzar aquest temps alliberat o haurem d’assumir com a normal una taxa d’atur crònica, un alt percentatge de la població amb sensació d’inutilitat total i en un precipi continu de precarietat.

Tot això pot generar també una sensació crònica de malestar?

Sí, però això no implicarà necessàriament una desembocadura política mecànica o unívoca. Darrere la crisi europea hi ha l’esfondrament d’una determinada configuració política sorgida del final de la II Guerra Mundial i que es basava en uns equilibris en què la feina és l’eix vertebrador de la societat i garanteix l’accés a la ciutadania, al consum i als drets. Això està provocant diferents respostes. N’és una el model neoliberal, que se centra a convèncer-nos que som especials, únics, que podem sobreviure sense la societat si estam disposats a trepitjar caps, amb un somriure, això sí. Després, hi ha el replegament reaccionari (per exemple, el Front Nacional de Marine Le Pen), que proposa una revisió mistificada del passat.

El repte de tota força democràtica és construir un futur. I això és el que hi ha darrere la crisi europea, la crisi del treball que comporta una crisi de convivència i la incapacitat d’afrontar el debat del tipus de comunitat que volem construir.

No parlaré de distopia perquè això que explicau ja és ben present. Hi ha esperança al vostre llibre?

Sí, n’hi ha. Però alerta, l’esperança pot ser tan esclavitzadora com la por. Crec, de fet, que cal abandonar les esperances i preparar-se per lluitar. Hi insistesc, el que vivim avui és la crisi de la societat de les classes mitjanes que garantia la mobilitat social a través de l’accés a la propietat. Ara, la nostra tasca hauria de ser configurar noves maneres de conviure i, per tant, de distribuir i entendre el temps, que és la síntesi de l’economia i la política. La gran batalla del nostre temps és pel sentit, l’ús i la manera com organitzam i vivim el temps.