La globalització ha unificat normes, valors. La vella oposició ideològica i econòmica ha desaparegut. Ara bé, continua la reflexió entre cultures, civilitzacions que són mútuament irreductibles. Unitat tendencial i xoc entre cultures, països, persones, identitats i identificacions: una paradoxa discursiva que se’ns presenta com a definició indiscutible que ens impedeix entendre la complexitat creixent, no minvant, d’allò social i cultural.
L’antropologia romp aquesta falsa obvietat i sent una perspectiva científica oberta, flexible i alhora intensiva, se’ns fa imprescindible per entendre la novetat dels mons que anam obrint: les contínues construccions i reconstruccions (o redescobertes) del gènere, de l’edat, de la ciutadania i la estrangeria, d’allò urbà i de la innegable condició social de l’espai i el temps.
L’antropologia descriu i observa, sí, les realitats que ens envolten; però ho fa d’una manera particularment intensa, més inclusiva, incorporant les visions, els discursos, els universos de les persones i dels grups estudiats.
Fins ara les antropòlogues i antropòlegs que vivim i transitam per aquestes illes només ens trobàvem casualment; sovint més fora que dins. I és l’hora de tenir un àmbit comú d’intercanvi d’idees i de producció conjunta.
