Art
Microsites  /  Avui coneixem... 24/07/2022

Araceli Iranzo: "Era publicista a Madrid i vaig deixar-ho tot per fer artesania a Mallorca"

Artesana experta en llata

6 min
Araceli Iranzo, artesana.

PalmaDe tenir una empresa de publicitat a Madrid amb clients internacionals i comptes importants a anar a viure al camp i obrir un taller de llata a Llubí. Aquest va ser el gir de 180 graus que va fer la vida de l'artesana Araceli Iranzo, nascuda a Saragossa, el 2007 quan va venir a Mallorca. Ara fa just un any que va fer una passa més enllà en el seu projecte de vida i va crear La Escuela Artesana , una plataforma on agrupar els artesans de l'illa per difondre i mantenir vives les seves especialitats.

Com definiríeu la vostra professió?

— El que faig és difondre l'artesania i els seus valors. Intent visualitzar, en aquesta societat tan frenètica i digitalitzada, que hi ha altres camins i vides possibles, i per a mi es representen en l'artesania, perquè implica connexió amb allò tradicional, els materials locals i el present.

Us sentiu emprenedora?

— No em sent emprenedora com a tal, sinó com una persona que pot contribuir al fet que moltes altres puguin tenir més reconeixement i connectar amb altres persones del carrer, que estan desitjant desenvolupar la seva passió. Ho veig com un pont que pot fer que molta gent visqui millor, que connecti amb el seu ritme i tornar a l'essència.

Quina part ocupa l'artesania en la vostra vida?

— És un estil de vida. Per a les persones que ens dedicam a això, és una passió, una convicció. També consisteix en la necessitat de tenir una coherència entre allò que feim i pensam. La societat ens ha duit des de petits a una roda que ens fa tenir una feina, en una gran empresa, en una oficina. Però això no té res a veure amb el que som, el que ens agrada o el que feim. I quan arribam allà, ens adonam que res d'això ens fa feliç i que, tal vegada, no hem aconseguit els nostres objectius. Per mi, és important que la meva vida estigui alineada amb el que faig i el que aport al món.

Com vàreu decidir fer el canvi, en el vostre cas?

— Jo era publicista i vaig emprendre com a tal. Vaig fundar una empresa de publicitat amb dos socis més a Madrid, amb clients internacionals i comptes molt grans. Ens va anar molt bé molt aviat, i en cinc anys vaig fer el que es fa en una carrera de 15. Em vaig adonar que tota la meva energia, el meu temps i la meva creativitat estaven dedicats a fer anuncis i vendre més coses que, potser, no necessitam. El que feia va deixar de tenir sentit i vaig decidir amb la meva parella –perquè tots dos hi estàvem ficats– deixar-ho tot per anar a viure al camp i vàrem venir a Mallorca, d'on és la seva família. Aquí vàrem començar gairebé de zero. Ens vàrem donar una oportunitat de connectar amb nosaltres mateixos i la natura.

De quina manera vàreu descobrir la llata?

— Vaig descobrir Les Madones de la Llata de Capdepera i vaig veure que hi havia alguna cosa que tenia tot el sentit. Vaig sentir que necessitava saber més d'això i fer-ne alguna cosa. Va ser com una crida: quines creacions tan belles i quina intel·ligència la de l'ésser humà, que amb una palmera ha arribat a fer això. És un procés que es remunta als nostres ancestres, que no havien necessitat viatjar per fer una cosa així.

Heu tingut sensació de vertigen davant un canvi així?

— Quan prenem aquesta mena de decisions és perquè tenim molt clar que no volem continuar com estam. S'ha d'arribar a estar molt malament per fer un bot així. En el meu cas, no tenia sentit el ritme que duia i ho trobava buit de contingut. I ara, que visc en un lloc com Mallorca, envoltada de tarongers, cada dia em pessic i em deman per què no vaig decidir venir abans. L'illa fa que no et plantegis tornar a una ciutat. Sempre vaig tenir la sensació d'haver fet el que era correcte.

Araceli Iranzo i Antonella Farris, fundadores de La Escuela Artesana.

Considerau que hi ha un auge de l'artesania a hores d'ara?

— Totalment. Quan vaig arribar el 2007 i vaig començar amb la llata, a ningú l'importava. Les madones estaven molt deprimides, perquè ningú volia continuar i, quan ho explicava, ningú ho entenia. Ara, de cada vegada hi ha més gent que s'hi interessa, és un bon moment. La pandèmia ha ajudat molt a ser conscients del món global que ens hem inventat: cal donar suport a allò local, no podem dependre del que passa al món –una pandèmia o la guerra– i que el luxe realment són les coses fetes artesanalment. Hem fet la volta de campana.

Però és difícil competir amb la indústria actual, on tot és immediat.

— Ara ens estam adonant que moltes coses que tenim no les podem mantenir perquè no tenim ningú que s'hi dediqui. Ens hem basat en un model d'un sol ús i el món està esdevenint un abocador. Cal tornar a les coses ben fetes, que duren més, i així consumir-ne menys. Per això, de cop, està tenint un boom l'artesania, la gent ho valora. Altres països, com el Regne Unit, tenen més cultura de conservar això. Però a Espanya, als anys 80 i 90, no interessava això. Veníem d'estar tancats i ho volíem tot modern, de plàstic, com als Estats Units. Venim d'on venim i a Espanya l'artesania ha estat molt devaluada. Encara costa molt, pels preus i els horaris, però de cada vegada la gent ho entén més.

Al cap i a la fi, fer les coses artesanalment et fa connectar amb el ritme real, i no el virtual.

— Exacte, i amb el ritme humà. Ens demostra que no som màquines i que el ritme que ens estan ficant no és el nostre. Quan fas coses amb les mans, el ritme s'atura i tu tens la teva velocitat. No te'n queda d'altra que acceptar com ets i potser no et surt bé i has de tornar a fer-ho. És una correguda de fons, t'ajuda a connectar amb tu, a superar-te i agafar confiança en tu. Moltes alumnes diuen que això és millor que la teràpia, que el dia que venen a fer classe surten molt connectades i tranquil·les, fins i tot xerren de meditació.

Com vàreu decidir emprendre el projecte de La Escuela Artesana?

— L'origen real és la meva connexió amb la llata i les Madones de Capdepera. No hi havia manera d'aconseguir un relleu i que per molt que anassis a les escoles, no hi havia interès real. Se'm va ocórrer cercar artesanes d'altres disciplines per aprendre'n i ensenyar-ne. Va ser així com vàrem crear l'escola. Va ser com tancar un cercle, fins i tot varen venir alumnes que deien que les seves padrines treballaven la llata, però que elles no en varen arribar a aprendre.

I ho vàreu ampliar a més artesans.

— Durant aquest temps, hem conegut altres artesans i hem vist que tenien la mateixa problemàtica: al final, estàs tot sol, fent les teves coses, i pots produir, però no pots viure d'això, ni tenir un aprenent. Després de visitar molts tallers, vaig pensar que això s'havia d'ensenyar i els ho vaig proposar. Ho varen rebre molt bé i vaig aconseguir aquesta força per poder-ho fer. Estam fent comunitat entre artesans de Mallorca, hi ha moltes sinergies i tots estam contribuint perquè això passi.

Com ha evolucionat l'escola en aquest temps?

— Oficialment, es va posar en marxa el setembre de l'any passat, però el juliol ja vàrem començar a fer uns cursos previs com a assaig. Així que ara farem un any. Prop de 200 persones ja han passat pels nostres cursos i tenim una desena d'artesans que ofereixen les seves classes. L'oferta d'especialitats inclou metall, llana, fusta, teles, paper, corda... De moment, el nostre lloc oficial és a l'antiga escola del poble de l'Ajuntament de Llubí, que ens ha cedit l'espai. Tot i això, hi ha cursos que es fan al taller de l'artesà, com el de metall, per qüestions de seguretat.

Quins projectes de futur teniu?

— La idea és ampliar l'escola a més artesans i estar en continu diàleg amb gent per trobar el millor moment perquè facin els cursos. Tots tenim molta feina i les classes s'han de fer quan es pugui. Entre els valors que transmetem està la tranquil·litat i s'ha de fer amb la pausa necessària. Però si haguéssim de somiar en un futur ideal, seria fer que això esdevengui una escola d'arts i oficis, i oferir un camí per a la gent jove que surt d'estudiar i vol ficar-se en aquest camí de manera més contemporània.

stats