Avui coneixem...

"En les meves fotos veig naturalitat: si ets tu mateixa, t'agradaràs"

Avui coneixem la fotògrafa Núria Sánchez

3 min
La fotògrafa Núria Sánchez

PalmaNúria Sánchez (Manacor, 1992) ha fet dels carrers del seu poble la seva sala d’exposicions particular. Des del 8 de març, les parets del municipi estan empaperades de fotografies que escenifiquen les cures i, alhora, la feminització d’aquestes tasques:des d’una filla que cuida la seva mare anciana fins a una dona que acaba de parir, amb el nounat als braços. Es tracta del seu darrer projecte personal, Abric i coratge. Per a aquesta jove la fotografia és el seu medi natural, i quan no és darrere la càmera per feina hi és per entreteniment. És curiós, però, que Sánchez ha acabat en aquest món professional gairebé de casualitat.

L’atzar va voler que fos a l’Escola d’Art i Superior de Disseny, a Palma, el dia que es feien les proves d’accés. Es va presentar per entrar a fotografia artística, i “per xamba” –diu ella– va entrar. En acabar, el treball de final de grau superior la va ajudar “situar-se millor”. De fet, va fer un projecte que “mai ha sortit a la llum” que li va permetre “experimentar amb la naturalesa i cossos nuus, que anaven canviant amb les estacions de l’any”. La passa següent va ser fer pràctiques a l’Estudi 9, de Margalida Morey, “l’única dona fotògrafa del seu temps”. Allà va començar a fer el seu camí.

La maternitat ha esdevingut la temàtica en què ha acabat capficada els darrers quatre anys. “He amollat el meu costat més artístic. Com a clienta, et proposaré el mateix que a una amiga. I des del moment que vaig decidir apostar per això, vaig tenir molt bona rebuda. Va ser així com, sense adonar-me’n, vaig acabar dins el món dels nounats, les mares, les famílies...”, recorda. “Em flipen els cossos de dona, i d’embarassada, més. Tot i que de vegades costa acceptar-te i veure els canvis”, reconeix. En aquest sentit, la “naturalitat” que caracteritza el seu estil és una base que juga a favor de la fotògrafa: “si estàs tranquil·la, confies en mi i ets tu mateixa, t’agradaràs, perquè no et veus forçada”, manté.

Analògic vs. digital. Són els dos mons en què treballa Sánchez i que separen, alhora, la faceta personal de la professional. Els projectes persones com Abric i coratge els fa sempre en analògic i en els encàrrecs, en canvi, treballa en digital. “És la manera de distingir-ho. La gent ho vol tot aquí i ara, i això només ho puc oferir en digital. Però jo m’estim més tot el contrari i, per exemple, veure què hi ha dins un carret de l’estiu passat”, afirma.

Al natural, en tots els sentits. Potser per la seva vinculació amb la naturalesa –sobretot amb la mar–, la fotògrafa fuig sempre dels artificis. “No m’agrada gaire quedar dins l’estudi. Preferesc la llum natural, per això gairebé sempre faig exterior o vaig a les cases de la gent. Sobretot amb nounats. Jo no som mare, però, quan has parit, vols estar tranquil·la”, admet, encara que reconeix que “tothom, al principi, és un poc reticent a les fotos”. Per a ella, és un repte:“No sé quina llum hi haurà i això dona més vida i joc a la creativitat”. De fet, aquesta manera de treballar és la seva senya d’identitat. “La gent ja no em demana que col·loqui el bebè o que el faci dormidet: el tindràs tu damunt i farem pell amb pell, però no el vestiré, no és el meu estil. Si algú m’ho demana, li recoman algú altre que ho farà molt bé”, conclou.

stats