Avui coneixem

“Una banda és com una relació de parella, ha de tenir màgia”

Avui coneixem el violista Dito Villar Wiianto

PalmaRep el fotògraf de l’ARA Balears disfressat de dimoni i minuts abans de començar un concert de temes irlandesos amb el seu grup: Esclatafolks. Però ni l’arc de colors llampants del seu violí de cinc cordes ni les banyes són l’únic registre de Dito Villar Wiianto (Palma, 1983), qui cita Ludwig van Bethooveen, Jean Sibelius i Iron Maiden, entre els seus compositors preferits. El paper que interpretarà aquest vespre a Algaida, amb motiu de la Nit de les Ànimes, només és un vessant d’un artista polièdric, capaç de saltar del gènere clàssic al heavy metal en un tancar i obrir d’ulls. Un perfil eclèctic al qual va arribar, explica, cercant un estil de vida més ordenat, que li permetés compaginar la música amb la criança dels seus fills.

Dos públics. Durant la major part de la seva trajectòria professional s’havia centrat en la música clàssica, com a violista. Va formar part de l’Orquestra Simfònica de la Ciutat d’Eivissa durant 17 anys, encara que confessa que, de tant en tant, ja feia alguna incursió en el rock. Però no va ser fins a la trentena quan va decidir explorar aquest gènere en profunditat, com també el flamenc, el heavy i el folk, entre d’altres. “Digues-li crisi existencial, digues-li com vulguis”, diu explicant aquesta recerca de “sons nous”, que també va ser influïda per la necessitat de tenir una agenda millor organitzada de concerts per poder passar més temps amb la família. Li agrada escoltar Frédéric Chopin quan plou, però prefereix Iron Maiden “per emprenyar els veïns quan fan renou”, diu fent broma. Només té una línia vermella:“El reggaeton no és música”. De la música irlandesa, assegura que n’ha après com de difícil és tocar-la sense partitura:“Em vaig acostumar més a tocar d’oïda”. Però la diferència més gran en relació amb el món clàssic la situa fora de l’escenari. “En la música clàssica, el públic és un objecte passiu, fins que no acaba el moviment no aplaudeix”, exposa:“A la música moderna és tot el contrari: la finalitat és passar-ho bé”.

Cargando
No hay anuncios

Bon ambient. De la mateixa manera, també canvia la relació amb els companys: “En una orquestra potser són 90 músics, i a una banda, en canvi, tres, quatre o cinc, com a molt”. A més d’Esclatafolks, Villar també forma part, actualment, de les bandes d’Eveth i Elysian. Com que el grup és més reduït, és important que hi hagi bon ambient. “Les bandes de música són com una relació de parella”, assenyala:“Si no es cuida el bon ambient, la relació amb els companys, arriba un moment que s’acaba deixant”. Cita la “màgia i la química” al grup com una qüestió clau, perquè funciona com un tot. “Si una banda fos una casa, les columnes serien els baixos i la bateria, la guitarra la paret, el cantant serien les finestres i el violinista hi posaria la decoració”, exposa.

Família. La seva família –d’origen finlandès i aragonès– va arribar a Palma “després de recórrer mitja Europa” perquè son pare –que també és un músic i professor reputat a l’illa– va trobar feina de baixista a Cales de Mallorca. “Eren els anys 70, amb una dictadura, i era dels pocs llocs d’Espanya més oberts, on es podia escoltar música moderna”, assegura el violista, que també exerceix com a professor. La passió per la música i el show, per tant, la duu a les venes.