Àlex González: "La fi del bipartidisme ha obert un nou escenari per al qual veiem que encara no estem del tot preparats"

Resident a Palma des de fa deu anys, aquest politòleg barceloní valora la situació actual de la política espanyola i ens parla d'altres temes relacionats amb la seva professió

Nascut a Barcelona l’any 1977, Àlex González Martínez es va llicenciar en Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i va treballar com a analista internacional al CIDOB fins que es va traslladar a Palma, l’any 2009. Viu al barri del Terreno i treballa a Ajuda en Acció i a Coop4Equality. Ha estat consultor acadèmic de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) en l’àrea d’Estudis d’Àsia Oriental i col·labora amb la consultora Long Strategic Consultancy per estrènyer relacions amb la Xina.

Quina és la funció d'un politòleg?

En poques paraules, podríem dir que la nostra funció consisteix a aportar una visió crítica i multidisciplinària sobre les relacions de poder, els sistemes polítics i les administracions públiques. Podem especialitzar-nos en diferents àmbits, com ara l’avaluació i implementació de polítiques públiques, la comunicació i l’anàlisi política, la mediació, les relacions internacionals o la cooperació al desenvolupament. 

Quin és el vostre dia a dia?

En l’àmbit professional, faig feina amb l’ONG Ajuda en Acció per contribuir que els col·lectius més vulnerables tinguin més oportunitats i per construir una visió més crítica del model de desenvolupament (poc sostenible) en què vivim. També col·laboro amb Coop4Equality, que dona suport als ajuntaments per implementar polítiques d’igualtat de gènere a través del distintiu SG CITY 50-50, pioner a escala internacional per fer més igualitàries i lliures de violències les nostres ciutats i pobles. En el dia a dia, un dels millors moments és el d’anar en bicicleta a la feina veient la mar; el carril bici de Ciutat va ser un gran encert d'Aina Calvo!

En general, coneix la societat la figura del politòleg?

És una figura relativament recent. Tot i que l’estudi de la política ja es practicava a Grècia en temps de Plató i Aristòtil i en altres civilitzacions antigues, la disciplina de la Ciència Política com a tal es desenvolupà sobretot durant la segona meitat del segle XX, incorporant metodologies empíriques pròpies de la ciència. Així i tot, la figura i la disciplina continuen sent encara força desconegudes. El sector públic de les Illes Balears, per exemple, no la té prou en compte en les seves ofertes d’ocupació, de manera que desaprofiten un valuós recurs per a la millora de les polítiques públiques, tal com ha posat de manifest en diversos mitjans l’Associació de Professionals de la Ciència Política i la Sociologia (PROPÒSIB).

Com definiria un politòleg la política?

L’etimologia grega de la paraula ens remet al concepte de Polis, a tot allò que té a veure amb la ciutadania i els afers públics. En una clau més aspra i moderna, Max Weber la definí com l’aspiració a participar en el poder o a influir en la seva distribució.

Quin paper juguen els periodistes en les decisions dels polítics?

Sabem que la classe política guia la seva actuació basant-se en l’impacte i percepció de les seves decisions en l’opinió pública. D’aquí la importància de les xarxes socials i la capacitat d’influència que tenen els mitjans de comunicació més tradicionals. El periodisme està en continu procés d’adaptació a l’era digital i en un difícil equilibri entre la producció de continguts de qualitat i l’atracció de la publicitat, vinculada a continguts amb audiències molt àmplies. Per això lectores i lectors aplaudim que els diaris continueu fent esforços per preservar la qualitat i profunditat de la informació més enllà de l’estèril dialèctica partidista quotidiana, perquè això contribueix a centrar l’agenda pública en temes d’interès de la ciutadania. 

Com valorau la situació actual de la política espanyola? 

La fi del bipartidisme ha obert un nou escenari per al qual veiem que encara no estem del tot preparats. Però aquest fenomen pot acabar afavorint el pluralisme i corregint la tendència d’Espanya a funcionar en codi binari i de suma zero (“si tu guanyes, jo hi perd”). Cal tenir en compte també que –en part– la política es construeix des de les demandes socials. I, en aquest sentit, el moviment reivindicatiu més ampli i important és el del feminisme, amb un enorme potencial de transformació política i social (Libèria va acabar la seva guerra civil gràcies a les dones!). Un altre tret definidor de la política espanyola actual és el problema de Catalunya, però això ja seria un capítol a part...

A qui creis que perjudicaria més la convocatòria d'unes noves eleccions?

Sens dubte, la ciutadania en seria la principal perjudicada. El descrèdit de la política continuarà creixent si els dirigents polítics no són capaços d’ajustar les seves ambicions i arribar a acords, donant a entendre finalment la seva incompetència per exercir la responsabilitat que se’ls encomana. La confiança de la ciutadania va traslladant-se a espais alternatius als parlaments i la democràcia, així, se’n ressent.

Ja que ho heu mencionat abans com un tema a part... Quina valoració feis de l'independentisme a Catalunya?

És difícil no fer-ne una interpretació subjectiva. Vaig néixer i viure a Barcelona fins als 30 anys, fill de pares d’Astúries i Galícia. Consider que la normalització lingüística i les polítiques impulsades a escala autonòmica i municipal van aconseguir un considerable nivell de cohesió social. Podies sentir-te identificat amb la capacitat de diàleg i d’impulsar projectes col·lectius que existien a Catalunya, malgrat les ombres de la corrupció (les dimensions de la qual vam anar descobrint més endavant). Els debats polítics eren força constructius; a més, existia un cert orgull per la qualitat de la televisió pública catalana i per la idea d’una potent societat civil organitzada. La retòrica dels greuges històrics d’Espanya sobre Catalunya (sense gaire autocrítica, val a dir) condimentaven les aspiracions a continuar guanyant autonomia o a esdevenir independents. Madrid i la política espanyola semblaven un món a part. Tot això va generar un moviment social, excepcionalment ampli i transversal, basat sobretot en sentiments, il·lusions i una visió força idealitzada del camí cap a la independència.

En quina situació ens trobam?

La dialèctica de la confrontació, arribada a l’extrem dels actes de força assolits el 2017 per les parts en conflicte, ens ha deixat en una situació molt complicada, divisiva i de difícil pronòstic. Caldrà trobar una solució concreta al problema dels presos polítics. Però crec que com a societat hauríem de no mirar-nos tant el melic i dirigir la mirada cap a reptes globals als quals només podem donar resposta des d’espais amplis de governança, com la UE. No podem quedar-nos de braços plegats davant la crisi humanitària de la Mediterrània, el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, l’excessiu poder de les transnacionals, les vulneracions dels drets humans... Hem de fer-nos més responsables i aprendre a influir en els diferents àmbits de poder, encara que ens semblin llunyans i inaccessibles. Al meu parer, el Brexit ens dona una excel·lent mostra –en temps real– de la direcció cap al replegament a la qual no hauríem d’anar com a societat.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF