La plena del 1990 a l’Albufera

GeògrafAvui parlarem de quan plou amb desmesura, i per fer-ho viatjarem en el temps fins a la tardor del 1990. El 19 d’octubre del 1990, el satèl·lit Landsat-5 enregistrava una imatge de Mallorca des de la seva òrbita, a 705 km de la Terra. La figura 1 mostra una part de les badies d’Alcúdia i de Pollença, on s’observa el senyal dels efectes de les intenses pluges caigudes durant els dies 8 i 9 d’octubre del 1990.

Malgrat que més d’una setmana separa la precipitació de la visita del satèl·lit, la presència de zones inundades era perfectament visible. Per conèixer l’abast de l’àrea inundada –part dreta de la figura 1– calcularem el quocient entre la quantitat de radiació solar que arriba a l’aigua i la reflectida cap al sensor del satèl·lit. Trobareu una explicació més detallada d’aquesta tècnica a l’enllaç http://bit.ly/2cdTvbh.

Al mateix temps que el satèl·lit enregistrava les imatges, el professor Miquel Grimalt, que va viure l’episodi en primera persona, prengué aquestes notes:

“Dia 8 d’octubre del 1990 va ploure fora mida a la proximitat de la línia litoral, i als nuclis urbans d’Alcúdia i de sa Pobla se superaren els 200 mm; les torrentades d’aquesta jornada es concentraren als torrents que aboquen cap a la badia de Pollença.

No obstant això, la torrentada major fou l’endemà, amb precipitacions globals menors, però que caigueren més terra endins, tot dibuixant un arc de tempestes brutalment intenses que anava aproximadament des del nucli urbà de Sineu fins al sector de Lluc, tot aplegant al seu centre Inca. Torrentons, xaragalls, síquies i comellars envestiren i provocaren una gran glopada de tots els cursos que acaben a l’Albufera, des del torrent de Muro fins al de Sant Miquel. Especialment desmesurats foren els cabals de dos dels afluents, el torrent de les Fontanelles (que neix a prop d’Inca i aboca al torrent de Muro, devora l’estació del tren d’aquesta darrera localitat) i el torrent de Búger.

Com es pot suposar, tota l’aiguada que convergia cap a l’Albufera va provocar una plena fora mida, que recordava les històriques inundacions del segle XIX, anteriors a les obres dels anglesos en aquesta zona humida o a les que també proliferaren durant la primera meitat del segle XX. De fet, no se’n recordava cap de tan grossa des de l’octubre del 1958. El conjunt del prat es va inflar i va recuperar part dels terrenys que els humans li han anat dessecant. Especialment notori va ser l’augment del nivell a l’entorn de l’estany dels Ponts, que es va estendre cap a les edificacions de la Ciudad de los Lagos –que va recuperar la seva vocació lacustre– i cap al sector de Maristany, on la visió de l’oratori de Santa Anna i l’àrea arqueològica de Pol·lèntia, vora l’aigua, recordava momentàniament la imatge que degué tenir la capital romana vora el seu port en aquell temps en què la línia de costa entrava terra endins”.

Diu el refrany que “no hi ha temps que no torni”. Així, mentre desitjam que plogui bé, amb harmonia, la realitat és que els cicles de sequera i els episodis de precipitacions intenses continuaran formant part de la realitat mediterrània. Una realitat gravada des de temps immemorial a la nostra essència i que ha derivat en segles de rogatives 'pro-serenitate' i 'pro-pluvia', canalitzades darrerament a través de les xarxes socials en versió 3.0 sobre el model turístic.