Publicitat
Publicitat

El PSC i els pakistanesos

Pere Navarro ens agrada, perquè s’assembla cada dia més a l’entranyable Frank Spencer de N’hi ha que neixen estrellats, que va interpretar amb tanta brillantor l’actor Michael Crawford. Navarro, tanmateix, el supera: no toca res que no es converteixi en un desastre més o menys aparatós. Ell mateix (en Navarro, no en Crawford) deia aquest cap de setmana que, quan el seu partit i el d’Artur Mas es posen d’acord, “passen coses”. Veient les coses que arriben a passar (l’acord per BCN World, sense anar més lluny), un no té més remei que preguntar-se si no seria millor que no passés res.

Sense sortir del mateix gloriós cap de setmana, el PSC ve de realitzar un exercici de transparència democràtica realment insòlit: a saber, unes primàries obertes que han servit per demostrar com es falsegen unes primàries obertes. Es tractava, com sap més o menys tothom, de triar un candidat o candidata a l’alcaldia de Barcelona pel PSC, a escollir entre cinc estimulants opcions: Jaume Collboni, Rocío Martínez-Sampere, Laia Bonet, Jordi Martí i Carmen Andrés. Collboni i Andrés n’han sortit sorprenentment (ehem) vencedors. Llàstima, això sí, que algú detectés una autèntica corrua de ciutadans pakistanesos votant en tres col·legis de Ciutat Vella, i que han aixecat una mala maror considerable sobre la fiabilitat i la transparència d’aquestes “primàries obertes”. Les ments malpensades (nosaltres no ho som) hi han cregut olorar l’inconfusible aroma de la tupinada, un fenomen altrament conegut en català reglamentari com a putxerassu.

I, tanmateix, si fem un petit esforç per examinar la realitat en els seus paràmetres, descobrim de seguida que no hi ha motiu per a tanta maledicència. Qualsevol que hagi estat client d’un paki coneix el fort interès que sent aquest col·lectiu d’immigrants per les vicissituds internes del PSC, un tema tan apassionant com la teologia negativa del mestre Eckhart. És entrar a un colmado pakistanès i escoltar enceses discussions sobre corrents sobiranistes, línies oficialistes, aparell de partit i terceres vies. I qualsevol persona mínimament viatjada sap que, a Islamabad, el procés de redefinició ideològica del PSC és un tema de debat candent i permanent entre la ciutadania.

Fa molta gràcia també que ara sigui Collboni, el gran beneficiat del vot pakistanès, qui demani que es declarin nul·les les tres meses sospitoses, des de la certesa que els òrgans corresponents del partit no podien admetre aquesta petició. Només ens permetríem un humil consell: i és que a Mallorca, d’aquesta mena de situacions, ja n’hem viscut unes quantes, fins al punt que hem pogut gaudir de processos electorals en què votaven ciutadans llatinoamericans i fins i tot persones difuntes, que pel que es veu sortien voluntariosament de la tomba per votar, en aquest cas, el PP. Ho menciono per si l’aparell del PSC en vol prendre nota i, en la propera exhibició de democràcia interna, vol comptar amb el sufragi d’en Floquet de Neu, ciutadà il·lustre de Barcelona.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF