25 ANYS DE LA FINAL DE WEMBLEY

Ronald Koeman: “De tant en tant, algú et crida pel carrer la paraula «Wembley»”

jugador del barça el 1992
Ronald Koeman: “De tant en tant, algú et crida pel carrer la paraula «Wembley»” / JORDAN MANSFIELD / GETTY

Cada any, quan s’acosta el 20 de maig, Ronald Koeman sap que la gent li trucarà per recordar-li el xut més important de la seva carrera. L’holandès, actualment entrenador de l’Everton, ja té reservats uns dies aquest estiu per tornar a Barcelona i recordar el quart de segle de la final que va canviar-li la vida. A ell i a milers de blaugranes.

¿El tornarem a veure jugar al Camp Nou aquest estiu?

Encara no conec els detalls de l’homenatge que volen fer. He parlat amb el Bakero, que és qui ho porta, i està parlant amb la gent del Barça. Volen fer alguna cosa al juny. És una bona data, jo ja tindré vacances llavors i segurament ens podrem aplegar tots. Tinc ganes, sempre m’agrada tornar a Barcelona i veure els amics. Ara, espero que no ens facin jugar un partit de 90 minuts al Camp Nou... millor que sigui amb set jugadors contra set en un camp reduït, que ja no tenim edat per jugar com abans...

¿Aquell gol va ser el més important de la seva carrera? Per al barcelonisme, és segurament el gol més recordat...

Home, per al Barça era el primer cop. I el primer cop sempre és especial. Sempre que s’acosta aquesta data toca recordar Wembley. Cap problema, és molt bonic recordar un dels moments més especials de la teva carrera. Si per al Barça va ser màgic, per a mi també. Segurament és el gol més especial, ja que era una final i va ser l’únic gol. Vaig tenir la fortuna de guanyar títols. Fa uns anys em van trucar molt per recordar la Champions guanyada amb el PSV i l’Eurocopa amb Holanda del 1988. Però si parlo d’un gol, és aquell. De tant en tant vas pel carrer i apareix algú i et crida la paraula “Wembley”.

¿Recorda què va pensar en el moment d’acostar-se al lloc on havien falta a Eusebio?

No gaire. Havia xutat una falta durant els 90 minuts, però quan hi havia falta et sortia tot de manera mecànica. Sabia que, en cas de falta, teníem dos bons xutadors. Jo i el Hristo. Un amb cada cama. Tal com estava la falta vaig pensar que no m’acabava d’agradar del tot, massa centrada. Però sempre que hi havia falta sabia que podia fer gol. Des de ben jove que en cas de falta estava segur que podia fer gol. Va ser parlar-ho amb el Hristo, veure la tanca i fer-ho com altres cops. Vaig tocar la pilota molt bé [somriu].

Ha acabat convertit en icona barcelonista, quan durant els primers mesos va ser criticat. Vostè va costar molt. Mil milions de pessetes. Quant són mil milions de pessetes?

No ho sé... ¿en euros? Hauria de calcular-lo. Sí que tinc clar que eren molts diners, llavors. En aquell moment el Barça parlava de pessetes i jo de florins. El Johan em va demanar que vingués al Barça, crec que em va trucar un dia de Cap d’Any, a casa dels sogres. Ell feia aquestes coses. Abans ja havia parlat algun cop amb el Barça, però aquelles converses que tens amb clubs que et visiten. Però si trucava el Johan era diferent. A vegades, quan paguen molts diners per tu, se’t poden complicar les coses. Potser molts creien que, com que jo era holandès, com el Johan, es pagava tant perquè era un amic. I els primers mesos no van ser fàcils, em va tocar patir, entre crítiques i lesions. Però, de mica en mica, les coses van millorar. El Johan va posar-me en defensa, l’equip va anar a més i es van guanyar títols. Sort en vaig tenir del Johan i la seva família. Érem veïns i em van ajudar molt.

Altres jugadors d’aquella plantilla expliquen que els costava relaxar-se abans de la final però que el Koeman dormia les migdiades com un angelet...

Sí, la veritat és que vaig dormir bé els dies anteriors. Sabia que per als jugadors del Barça encara era més important que per a mi, ja que seria la primera del club. Jo havia jugat la final d’uns anys abans amb el PSV Eindhoven, quan vam guanyar el Benfica, i patint, als penals. I el 1988 també havia guanyat la final de l’Eurocopa a Alemanya. És a dir, que no era el primer cop que passava per una situació així. Els dies anteriors estava bastant tranquil. El Johan va portar-nos a fer voltes pel camp de golf de l’hotel, per relaxar-nos, i jo ho vaig aconseguir. Era una final i la volia guanyar, però era més concentració que nervis. Estava segur que la guanyaríem, però tenia la sensació que molta gent al Barça tenia por. Suposo que per les finals perdudes abans. Així que va ser bonic guanyar. La nit després del gol vaig anar a dormir després de la festa sabent que havia fet aquell gol. Crec que vaig començar a adonar-me de tot el que significava per al barcelonisme quan vam tornar a Barcelona i ens vam trobar tota aquella gentada.

Etiquetes

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/07/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT